Arribo a casa i m’assabento que Pinotxet ha mort. Tinc emocions contradictòries. Me n’alegro: un dictador sanguinari menys. Em sap greu: ho ha fet al llit, no l’han pogut jutjar i condemnar i no ha passat els anys (tots!) que li tocaven a la presó.
Recordo el cop del 73 i l’impacte que em va causar. Gairebé va ser el meu despertar a la política internacional: una esperança desfeta. Va ser el descobriment de cristians pel socialisme i de gent com el Nepo, Comín i tants altres… I al cap de no res, d’exiliats fugitius de la dictadura, de gent de la meva edat que havien estat detinguts i torturats i que continuaven apostant per la via democràtica al socialisme…
Víctor Jara, Quilapayun, Intillimani… el alma se nos llena de banderas, te recuerdo Amanda, Venceremos…
El Xile d’ara no té gaire a veure amb el d’aleshores, ni nosaltres amb el del final del franquisme, però ens continuen unint onzes de setembre, dictadures i dictadors, il·lusions perdudes i esperances.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!