El bloc d'Enric de Vilalta Pach

Començo a estar una mica cansat de sentir parlar del català de Montilla. En temps de campanya, un tal Puigverd -que escriu a la Vanguardia aires de saberut- deia que li agradava tant el català de Montilla (això abans dels seus articles apocalíptics sobre la reedició del pacte d’esquerres al govern de la Generalitat). Avui, en Foix (tota una institució) pontificava que el català de Montilla era un triomf del catalanisme i que sentir parlar la Manuela en català el commou. I el mateix Foix, a Catalunya Ràdio, s’ha permès una filípica on confonia registres, variants, varietats, accents i tot el que la llengua ens pugui posar per davant.
Ras i curt. El català de Montilla és deficient. No sé si podria aprovar l’oral del nivell B (el que en teoria tenen els nois i noies en acabar Primària). Mai diria que m’agrada. I mai se m’hauria acudit que fos un triomf del catalanisme perquè, què deuen pensar d’això els milers de persones que l’han après a parlar (i a escriure) bé en unes condicions semblants (i a voltes pitjor) a les seves?
Els centenars de milers de montilles que hi ha a Catalunya, són catalans? No és això el que tots (i totes) diem? No ho repeteixen tots els opinadors (i opinadores) fins a l’extenuació? Doncs a què ve aquest papanatisme?
El triomf del catalanisme és la seva transversalitat. El triomf de la normalitat és que la ciutadania d’un país sàpiga parlar la llengua del país. El triomf de la intel·ligència és que algú que es dedica a la política en un país sàpiga parlar la llengua del país. I si ho fa malament, com és el cas del nostre president, el que és normal i intel·ligent és que faci el possible per millorar. Però que no deixi de parlar-lo, que com més es fa servir, més se n’aprèn.