“Una llengua no es perd perquè no l’aprenguin els que no la saben,sinó perquè deixen de parlar-la els que la coneixen” (J.A. Artze)
Dijous 31 de març es va presentar el manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent (aquest és el títol que té, i no cap altre) que alerta sobre la “ideologia bilingüista” que, en la pràctica, arracona el català a Catalunya en favor de l’espanyol i aposta per un nou procés de normalització lingüística. Parlem-ne.
Parteixo del fet que en algun moment haurem de plantejar-nos quin model lingüístic volem per a la Catalunya independent. Una qüestió que no pot liquidar-se sense debat per raons tàctiques i perquè el que diu una part de la societat no és políticament correcte o no agrada. Quant al Manifest, no em sembla que vagi contra el bilingüisme individual, ni contra el poliglotisme o el multilingüisme, sinó contra el bilingüisme social, que defensa el manteniment de l’statu quo lingüístic tractant-lo de normal o natural.
Anant a la qüestió, un dels problemes que veig al Manifest és el to i algunes de les seves formes. Tot i que es vulgui entendre el sentit “profund” de la frase, no es pot dir que “el català és la llengua en què sempre ha parlat el poble català” (Constatem, punt 1) perquè estaríem negant la catalanitat a una part substancial de la població de Catalunya que no ha renegat (que jo sàpiga) d’aquesta condició. És clar que les classes populars catalanes (i el conjunt de la població) han parlat en català sempre fins a principi del segle passat, però durant el segle XX hi ha hagut incorporacions massives en condicions molt difícils (sobretot durant el franquisme) que han fet impossible que el català continués sent, efectivament, la llengua comuna que havia estat.
El Manifest diu que constata que la immigració espanyola vinguda en els anys 50, 60 i 70 del segle passat va ser un “instrument involuntari de colonització lingüística”. Ni que fos “involuntari”, és un error (històric, tàctic, conceptual i polític, però també emocional) titllar centenars de milers de persones que se senten catalanes de “colons”. I cal ser molt fi i molt curós a l’hora d’explicar un tema tan complex (amb afectacions sentimentals i identitàries) i tan fàcilment manipulable. Perquè l’efecte que ha tingut la immigració castellanoparlant sobre la presència social del català s’ha de reconèixer i s’ha de tenir en compte. Perquè, a més, sovint, no tothom és (o vol ser) igualment conscient del grau de minorització i de degradació de la qualitat que pateix el català de la mateixa manera que es pot concloure científicament.
Tot i el franquisme, els catalanoparlants vam salvar la llengua i es van evitar conflictes socials alhora que es generalitzava un catalanisme popular (gràcies, PSUC! gràcies CCOO!), indispensable per entendre per què la Generalitat restaurada va poder començar a bastir els instruments institucionals que han ajudat a aturar precàriament la minorització de la llengua. Aturar, precàriament, sí, però no a “revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà que condiciona l’ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants”.
“El català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut”. No té sentit negar que el català està minoritzat, no només en àmbits institucionals com la justícia sinó també socialment. I és evident que, alhora, “la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer”. Si estem d’acord amb la diagnosi, mirem què hem de fer per revertir la situació.
Per altra banda, l’oficialitat d’una llengua no garanteix necessàriament la seva supervivència. Potser hem d’anar a l’oficialitat única. Potser a la cooficialitat. Potser podríem estalviar-nos les oficialitats constitucionals i anar a lleis i reglaments. Potser haurem d’optar per oficialitats asimètriques. No ho sé. Però negar el debat perquè ens és incòmode o perquè considerem la gent menor d’edat, incapaç de fer debats socials (quan volem iniciar un procés constituent popular!) no només empobreix sinó que és paternalista.
De fa temps s’intenta evitar aquest debat per “no prendre mal”. Però la resposta no pot ser carregar-se les formes, afegir unes dosis de demagògia en benefici de l’statu quo i del pacte social lingüístic dels anys 80 i estigmatitzar els discrepants (fins i tot perquè donen munició a l’enemic) o els partidaris de parlar-ne. Tot i que “ara no sigui el moment”, el debat —i les conclusions a què arribem— és important no només per a qui posa també la llengua en el nucli dur de l’objectiu, sinó també per a aquells que, compartint l’objectiu, no l’hi posen (ni que sigui per pura tàctica) i per a aquells que, si s’assoleix l’objectiu, també seran ciutadans de la República.
Garantir la vitalitat cultural i social del català és un objectiu compartit i irrenunciable que per a molts només serà possible si disposem d’un Estat que hi jugui a favor. El Manifest defensa un procés de normalització del català no excloent, en la mesura que aposta també per drets i multilingüisme. Enraonem-ne.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!