Un apunt més: de vots i de llengües

Que ICV o les seves múltiples confluències no sumi -pel que fa al “procés”- en el bloc del “Sí” els col·loca en el del “No”? És clar que no per als votants, ni pels votants però, i per als electes? Aquesta és la mare dels ous, perquè són els electes qui, des de les institucions, hauran de fer en un moment donat algun(s) acte(s) de sobirania. Per això és tant important saber quina és o serà la seva postura, quan calgui. Com deia en un apunt anterior, hi ha un bloc de candidatures que han deixat clar que, en cas que calgui, els seus electes jugaran a favor de la República, de l’Estat propi, del procés constituent. Hi ha un altre bloc que ha deixat clar que hi jugaran en contra. I n’hi ha un tercer que es manté en l’ambigüitat i no diu “què”, més enllà de la defensa del dret a decidir (és a dir, d’allò que qualsevol demòcrata dóna per descomptat).

Després de les eleccions municipals es comptaran tots els vots dels partits favorables a la independència en una banda, i es comptaran en contra tots els vots a partits que tinguin una posició contrària o ambigua sobre la independència. Agradi o no, serà així. De fet, ja és així en enquestes, posicionaments de campanya, debats i tertúlies de bar. I molts d’aquests vots a partits no independentistes seran de persones favorables a la independència.

Arribats en aquest punt, la pregunta és: es pot donar el vot a una candidatura que no se sap què en farà, per molt que s’hi coincideixi en moltes altres qüestions, i que serà comptada en contra d’allò que hom pensa que és el millor per al país?

Però a més de sobre aquesta sincera preocupació, parlava també de la llengua. Més enllà de la qualitat lingüística o dels absurds en això que es diu “ús no sexista de la llengua”, hi ha una -per a mi- novetat en l’ús de les llengües. No sé si és un error meu en l’observació (i si és així, demano ara mateix disculpes per l’equivocació), però em sembla detectar un retrocés en l’ús del català en benefici del castellà o de la solució bilingüe (castellà/català) en el conjunt de candidatures “progressistes” tradicionals. I això posa en qüestió tota l’elaboració teòrica i política que s’havia anat fent des de les esquerres en els darrers 30 anys. Miraré d’explicar-me.

Havíem arribat a un cert consens, legal i en la pràctica. La llengua vehicular de l’escola és la catalana. La llengua d’ús preferent de les administracions catalanes és la catalana. La llengua amb què s’adrecen els partits “de tradició democràtica” al conjunt de la ciutadania del país és, preferentment, la catalana… Aquest consens permet anar elaborant una política lingüística (i les seves expressions pràctiques), amb poques diferències partidàries, que tendeix a obviar l’ús innecessari del castellà en benefici del català i que, sobretot, posa en valor el fet que el model lingüístic de l’escola catalana assegura que tota la població que hi ha passat ja és mínimament competent en català. És absurd, doncs, adreçar-se a aquesta part de catalans (i de catalanes) en una altra llengua. I ho és bastant, en conjunt, tenint en compte que, segons l’Idescat, entén el català el 95% de la població.

Per altra banda, sembla que els pretesos receptors de missatges “en bilingüe” o, directament, en castellà (o fins i tot en altres llengües), són els clàssics “immigrants” (versió tòpica), cosa que diu molt del concepte “immigrant” de certes esquerres. Perquè pressuposa que tots saben castellà, perquè pressuposa que no saben català, perquè pressuposa que només els immigrants castellanoparlants poden o podran votar… Perquè pressuposa que l’única llengua que cal per viure en aquest país és l’espanyola, la important, i la catalana és un accessori o, directament, una nosa amb què s’ha de viure.

Els ajuntaments d’aquest país (i els partits que els governen) han de ser punta de llança en el tractament del multilingüisme que hi ha a Catalunya, tenint com a base l’assumpció que el català ha de ser la llengua comuna. En aquest sentit, la Plataforma per la Llengua ha elaborat un decàleg de propostes per promoure i defensar la llengua catalana des dels ajuntaments.

Ja sé que, educats en l’hegemonisme lingüístic, és difícil encertar a fer propostes diferents, operatives i exitoses. La negació de la llengua de lꞌaltre és una forma dꞌarrabassar-li la llibertat. I la comunicació (que no és real si no hi ha intercanvi) no ha millorat amb l’eliminació d’una part substancial del patrimoni lingüístic de la humanitat.

Al català li poden quedar molt poques generacions. Però si creiem que val la pena preservar la diversitat lingüística, aquesta és la nostra responsabilitat i la nostra aportació.

Hi ha qui ha percebut el canvi en la composició demolingüística del nostre país com una nova amenaça per al català, i pot ser-ho si neguem als nous conciutadans (i als que ja no són tant nous) el català com a llengua dꞌacollida i com a llengua comuna, perquè si els que no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua són assimilats a la llengua dominant, el reequilibri de lꞌecosistema lingüístic és gairebé impossible. En aquest sentit, el compromís dels catalans que tenen el castellà com a primera llengua és imprescindible per a la supervivència del català i la restauració de lꞌequilibri ecolingüístic.

L’actuació dels partits i les institucions ens ha d’encaminar cap a una societat multilingüe on les llengües no estiguin jerarquitzades i assegurem la comunicació. Tenim lꞌoportunitat de promoure una convivència lingüística sense exclusions i amb l’objectiu comú de revitalitzar la llengua del país. Una tasca que afavoriria la cohesió i que el futur ens agrairia.

 

Quant a edvilalta

Vaig néixer a Barcelona el 1957 i visc a Mataró des de final de 2011. Tot i ser llicenciat en Història Contemporània, m'he dedicat professionalment a això de la llengua. He estat professor de català per a adults des de 1981 fins a 1993 i dirigeixo el Centre de Normalització Lingüística de Cornellà de Llobregat des de 1992. Vaig ser membre del PSUC des de 1975 i coordinador de l'Àmbit de política lingüística d'ICV i membre del seu Consell Nacional. He impulsat Compromís per la Independència (@indepesICV), amb la idea d'aplegar els indepes d'ICV i formava part de la seva Permanent i del seu Secretariat. He estat membre en 2 ocasions del Secretariat Nacional de l'ANC i he estat president d'ICV de l'Eixample de Barcelona. He estat un dels impulsors de l'associació Acord d'Esquerres per la República Catalana (AExRC). A més de l'ANC, sóc soci d'Òmnium Cultural, Plataforma per la llengua, LaPTP i CCOO. He deixat ICV el 31 d'octubre de 2015.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*