Anem al Fossar. Enguany mon pare (la mare ja no hi és), la meva companya i jo. La gran hi ha anat per lliure (sector "independentista radical") i la petita s’ha adormit. Menys gent que l’any passat (deu ser pels tres dies de festa).
Anem a dinar la paella que hem institucionalitzat a força de temps. Primer perquè, amb les nenes petites, se’ns feia tard després dels actes del Fossar i, després, perquè era una bona manera de tancar l’estiu i commemorar la festa nacional.
Les mosses se’n van a la mani (jo, com que sóc un revisionista d’ICV, acabo de dinar sense pressa) i nosaltres, després d’assadollar-nos de mar, agafem l’autobús cap a casa.
El recorregut del bus em posa sentimental(?). La façana marítima, el Paral·lel, les rondes (les muralles)… No puc evitar imaginar-me l’infern que devien passar els defensors de Barcelona de 1714 en aquests llocs per on passem. El foc, la sang, la fam, la impotència.
Arribo a casa a temps de veure el TN de "la nostra" i, tal com em temia, constato que és més important l’11S que l’Onze de Setembre.
Quin cony de país ens ha tocat de viure! I com m’agradaria, algun dia, deixar de ser de la ceba! Però mentrestant…
catalans malparits no vos volem en terres del Reine de Valencia. No vingau a fotremos o tornareu a menjar la pols