3 de setembre de 2006
Sense categoria
2 comentaris

Balanç de vacances

S’han acabat les meves vacances. Dilluns 4, a treballar i a reprendre la feina allà on l’havia deixat.
He pogut passar un agost força tranquil: després d’una setmaneta a Barcelona, vaig estar uns dies al Baztan. Una vall preciosa, plenament euskaldun dintre de Nafarroa. Dies de descans, lectura i visites a llocs que encara no havia pogut veure, com les coves de Zugarramurdi o Amaiur, on un monòlit recorda els darrers defensors de la independència de Nafarroa front a les tropes invasores castellanes.
I des de l’antic regne, a Natxitua, el poble de la meva dona, a dotze quilòmetres de Gernika. El retrobament i les xerrades amb els amics, migdies i vespres al voltant d’unes cerveses (moltes!), els sopars… I més lectura i no fer res!
Enguany ja no m’ha tocat treballar en les festes del poble (ja m’ha jubilat, en això) excepte unes horetes de barrra durant el campionat de mus. I la sogra, com sempre, no m’ha deixat fer res, seguint el model tradicionalment masclista (però que bé que m’ha anat!) que diu que on hi hagi dones, un home no té perquè fregar plats o escombrar (encara gràcies que tenia temps de fer-me jo mateix el llit…)
He sabut que a principi de setembre (potser el dia 7) sembla que començarà una mena de macrojudici (o diversos encadenats) contra més de cent presos preventius que porten més de tres anys en aquesta situació, entre els quals el fill d’uns amics. Seria un bon moment perquè, si és el cas, comencés a moure’s alguna cosa des de la judicatura i el govern espanyol. En tot cas, el que he constatat és que en el món de l’esquerra abertzale hi ha voluntat d’arribar al final del conflicte, però que també comença a haver-hi un cert neguit davant la manca de gestos de l’altra banda…
També -com no!- hem xerrat sobre el nostre procés estatutari i, diuen, no els enxamparan com a nosaltres: si això és el que es pot esperar dels espanyols, no anem bé, venien a dir.
He passat un mes d’autèntic descans, amb més hores en família (hauria de dir amb la meva companya, perquè de les filles, ni rastre!) i amb les úniques falles de no tenir casa pròpia i connexió a Internet (i mira que són dolents els diaris bascos en castellà!)…
En fi, que com a tothom (suposo) em sap greu això d’haver de tornar a pencar. I a sobre amb l’afegitó de la campanya electoral. Però ja se sap que hem vingut a aquest món a patir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!