Ens hem llevat a Noia plovent. No semblava que hagués de ser un dia especialment bo.
Després
de fer tot el que toca per marxar d’un hotel, cap a Muros. Hi hem anat
passant per tot de pobles senyalitzats com toca (no com a la província
de Pontevedra), amb emparrats (la ruta del vi) i tot allò que cal.
Muros
és una vila marinera, d’aquelles declarades històrico artístiques. Està
bé, i a més hi havia navalles populars amb balls folclòrics. Hem fet un
tomb pels carrers del casc antic i hem fugit.
Després, hem seguit
per Carnota (hi ha l’hòrreo més gran de Galícia, realment
espectacular!), O Pindo i Ézaro, on ens hem enfilat fins al mirador: una
pujada espectacular, amb cotxe i tot!
D’Ézaro hem seguit fins a
Cée, Corcubion i Sardiñeiro (diu que és on Fisterra i Corcubión anaven a
pescar sardines, i d’aquí el nom), on teníem parada sentimental (per
part seva) i on hem dinat força bé.
Després -cafès, orujos i llàgrimes salvats-, avançada la tarda, hem tirat cap a Fisterra, on teníem l’hotel.
Hem fet una costa més pelada, menys atractiva paisatgísticament, però més seva.
Fisterra
és… una altra cosa. A estones semblava un poble turístic i a estones
pesquer. El “mixmax” que se’l prengui cadascú com vulgui. Nosaltres hem
fet ús dels dos, fins i tot en els bars.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!