Després de comprar la premsa, esmorzar,pagar l’hotel i tot això que
es fa quan un marxa d’un lloc, vam enfilar el camí cap a O Grove.
Com
que la sortida del pàrquing va ser des d’un lloc no controlat, la
sortida de la ciutat també. Amb tot, vaig aconseguir redreçar la
situació i situar-me a l’autopista cap a Pontevedra (que era, en
principi, el nostre primer destí). Abans del que m’esperava vaig
trobar-me una indicació de sortida cap a O Grove i, obedient que és un,
la vaig agafar. Això va modificar del tot a ruta, perquè en lloc d’anar
per la costa vam tirar pel dret, sense que la copilot acabés
d’aclarir-se amb els mapes… Anàvem tant d’hora (no podíem entrar a
l’hotel fins a les tres de la tarda) que vam decidir anar a A Toxa abans
de res. No explico gaire que, prèviament, vam fer unes voltes no
desitjades per O Grove, tot buscant l’hotel.
A Toxa és una illa
que devia ser maca. Ara és plena de construccions amb pretencions,
hotels i balnearis per a rics i molta gent voltant i fent-se fotos (que
és el que ens obliguem a fer els turistes en llocs d’aquests). Allò que
la mà del’home no ha canviat del tot són les vistes, encara que el que
es veu a l’altra banda de l’aigua siguin cases…
Vam passar per
l’hotel i vam demanar informació per dinar. L’hotel Tamanaco -al costat
del pont que uneix O Grove amb A Toxa- és un establiment familiar, amb
bon tracte (sense arribar a ser servil) i amb tranquil·litat. Ens van
indicar un restaurant anomenat “Chiringuito” i ens van explicar que, pel
que deien, era de bon menjar a bon preu (que no vol dir barat!). Per
anar-hi vam fer -a peu, és clar- tot el passeig, gaudint del sol (a
Galícia i amb sol!) i del mar i la seva olor penetrant. Hi havia marea
baixa.
El dinar (diferent el de l’una del de l’altre -no
l’explico- i regat amb Ribeiro) va ser realment bo i no massa car. En
sortir, hi havia marea alta i molta gent que gaudia del mar, del passeig
i de les terrasses. Nosaltres vam optar per fer un volt i després,
mentre una s’anava a banyar a l’altra banda del pont, l’escrivent feia
l’apunt d’ahir.
Cap al vespre, altre cop al carrer. Passeig.
Cerveses -l’un-, ribeiros -l’altra- fent una mena de poteo a la
gallega, i a sopar en una pizzeria que ens va fer bones vibracions. En
els bars on vam estar ens va semblar que hi sobrava personal (en un
quasi es barallaven per fer alguna cosa!) , mentre que a la pizzeria
només hi vam veure dues noies (a banda de la gent que cuinés). Coses que
passen.
O Grove és un poble que ha crecut amb el turisme (suposo
que també a l’ombra de A Toxa), i això es nota en la seva pròpia
estructura i en la manera de fer dels seus establiments, més o menys
tradicionals, amb més o menys voluntat de ser moderns. S’hi percep la
tradició marinera, la presència constant del mar, al costat de
l’emprempta que va deixant la indústria del turisme. Coses que, com a
català i com a persona vinculada familiarmnt al turisme, em sonen.
En tot cas, un lloc on no sap gens greu venir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!