7 de març de 2006
Sense categoria
0 comentaris

No costa gens

Set del vespre en un carrer de l’Eixample. Un cotxe s’enfila a la vorera i l’ocupa. L’espai de pas que hi resta només permet el pas d’una persona i una mare jove es veu obligada a baixar a la calçada, amb cotxet i criatura, per poder fer el seu camí. He vist on ha anat el conductor i hi entro.

M’adreço a una de les treballadores, li explico el
fet i afegeixo: “em sembla que és d’aquest xicot” (el cotxe). Li dic al xicot
i, sense que hagi tingut temps de respondre’m, se sent una veu que diu “si li
dius en català, no t’entendrà”. Aixeco els braços en senyal d’impotència i una
altra veu clama “no costa gens, dir-li en castellà!”. Immediatament el noi pot
ficar-hi cullerada per dir “no, si ya lo he entendido”, a la qual cosa afegeixo
(adreçant-me al cor de protectores) “ho veieu?”

El xicot, amb aspecte d’indígena centroamericà, no
necessitava protecció. Podia decidir per si mateix si m’entenia o no, i jo no
vull que ell visqui aquí com un ciutadà de segona, sense accés a molts
productes (culturals, per exemple), serveis o llocs de treball, pel fet que
tanta bona gent vulgui protegir-lo del català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!