Miguel Núñez va ser un nom que em va acompanyar des que vaig entrar al PSUC. Però no va ser fins que va publicar el seu “La revolución y el deseo” que el vaig conèixer personalment. Va ser una trobada íntima, amb vuit o deu persones, que em va permetre copsar des de la proximitat la seva humanitat, la seva capacitat i tots els qualificatius que de ben segur li atorgaran les persones que el van tractar i el van conèixer bé.
No es va voler jubilar mai perquè el cap i el cor li deien que havia de seguir sent un home del seu temps en cada moment del seu temps.
Ara (amb permís de l’Ovidi) farà vacances.
Gràcies, Miguel, i fins a sempre.