És dissabte i decidim anar a un nucli d’habitatges comuns anomenat Salou, on treballa la nostra filla gran. Agafem el transport comú a l’estació comuna de Passeig de Gràcia i una hora i escaig després ja hi som.
Passem el dia entre Cambrils i Salou i tornem a l’estació a les cinc de la tarda per agafar el transport comú que ha de passar a les 17:27 h. Fins aquí, tot bé. I més encara amb la possibilitat que hem tingut de sentir contínuament la llengua comuna i altres llengües comunes d’altres llocs més comuns que el nostre autonòmic!
Passen els minuts i una gran negror va enfosquint el cel. Comencen a veure’s llampecs i a sentir-se trons. Cauen les primeres gotes, d’aquelles grosses, i de cop descarrega el primer xàfec. Bufa el vent cada cop més fort fins que la cortina d’aigua espesseeix i volen les taules i cadires del bar de l’estació fins a les vies. L’aigua nega els raïls i, tot i el bon cobert que hi ha, tothom ha de guarir-se a l’interior. Se’n va la llum. Començo a fer-me la idea que tornarem tard…
Després de l’aiguat (que ha durat força estona) comentem la jugada -en comú i en autonòmic- amb altres frustrats viatgers. El personal de l’estació (de Renfe? d’Adif?) es manté estoicament en els seus llocs. Mirem d’aconseguir informació del guàrdia jurat. Finalment, dues hores després de l’hora teòrica de pas, la megafonia ens informa que el servei està interromput (!). Anades i vingudes, dubtes sobre què fer i demandes d’informació a les taquilleres (inútils perquè només saben repetir que el servei està interromput i que no hi ha res previst).
L’últim intent és entre un i dos quarts de nou: no saben res. Un minut després veiem acostar-se un tren (el de les 17:27) que assaltem (amb ordre, això sí) que ens deixarà a Barcelona Sants a les 10 de la nit. Cua per presentar la reclamació i demanar que ens retornin els quartos. Inútilment: quan és per causa major, no hi ha retorn (ja se sap!). I nosaltres estem de sort, perquè al nostre costat hi ha una parella d’estrangers amb nens que han perdut l’avió i que haurà de pagar un nou passatge i passar la nit a l’estació perquè no tenen diners per a res més!
En aquesta hora ja no tenim autobús cap a casa o sigui que pensem d’anar-hi amb bicing. S’obren les portes de l’estació i plou a bots i barrals. Ni pensar a agafar un taxi (la cua és quilomètrica).
Què millor que acabar un dia així fent una passejadeta i cantant sota la pluja? A un quart de dotze podem dir, per fi, allò de “home, sweet home!”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!