Solcades

Hi ha instants que només té sentit Coney Island Baby. La necessites i Lou Reed entra sense demanar permís, amb aquella veu de qui explica la seua vida sense intentar convertir-la en res exemplar. Comença en un altre temps, quan era possible ser algú diferent, i aleshores també tu tornes enrere: a les converses, als rostres, a la timidesa, als instants que no vas poder plorar, als somriures fingits, als desenganys, a la vergonya i a la vergonya aliena, a la por a odiar, al trauma que sospitaves. Tot allò que semblava provisional i amb els anys resulta que s’ha quedat a viure amb tu. La cançó avança amb aquella sensació d’haver volgut pertànyer a algun lloc, de voler ser acceptat, de voler fer les coses prou bé perquè ningú note gaire el desastre. ‘You wanted to fit in.’ ‘You wanted someone to recognize you.’ I després, l’escena dels fets: Coney Island, no tant el lloc com la idea del mapa on imagines que podries arribar després de tota aquella merda. Lou Reed té Brooklyn. Tu tens una fageda després de la pluja, els capvespres al monestir de Santes Creus, quan la pedra encara guarda una mica de calor, els camps de la Pobla de Massaluca després de la verema, amb els ceps buits, la terra estovada i el raïm esclafat pels marges. El final de l’estiu, quan la vida és més amable? Tothom s’inventa el seu Coney Island amb el material que té.

La cançó es fa més fonda sense necessitat d’alçar la veu. No necessita fer soroll per parlar del fracàs. Tu tampoc. Jo tampoc. N’hi ha prou en dormir malament, menjar perquè toca, caminar, mirar el mòbil 120 vegades al matí i 240 al vespre, donar voltes a les mateixes quatre coses fins que en semblen quaranta, intentar passar una tarda entretinguda. Quan més et calgue, hi haurà algú disposat a dir-te que dones temps al temps, que tot passa, que de tot s’aprèn. Tens raó, solidari. Lou Reed, almenys, no sembla interessat a arreglar-te res. Hi ha coses que fan mal de debò, que et tomben, que no s’arreglen parlant-ne més ni buscant-hi una lliçó. No hi ha metàfora que ho resolga. Ni la fageda, ni el monestir, ni les vinyes, ni el mar. El paisatge no té aquesta obligació. La terra és terra. La pedra és pedra. No et pregunten res, no t’exigeixen que millores, no et prometen que un dia ho entendràs. ‘Someone still matters.’ ‘Something remains.’

Després de tanta ferralla, del ridícul, la ràbia i tot el que no ha sortit bé, queda algú o alguna cosa que no vols perdre. No és una redempció ni un començament nou, sinó una forma modesta de resistència: conservar un vincle quan la resta cau. Una persona. Un lloc. Una cançó. Potser això és tot el que Lou Reed es permet, i ja és molt. No descobrir que el patiment tenia una finalitat preparada per Déu o l’univers especialment per a tu.

Coney Island queda lluny de la Pobla de Massaluca i de Santes Creus. Sobre el mapa, força. Però escolta la cançó al final de l’estiu, quan avances per una carretera entre vinyes i la claror cau de costat, i de sobte Brooklyn sembla una mica més a prop. Una platja bruta. Uns ceps acabats de veremar. La pedra encara calenta. No has guanyat res, no ets més savi i no has après cap lliçó. Arribes, et treus les sabates i la cançó no ha acabat. És una cançó lenta i llarga.