I
En aquell auditori – el menjador de l’únic restaurant del poble- el ventilador grinyolava. Agost, Vilalba. El ponent intentava esbrinar, assegut davant d’un ordinador vell, la persona que s’havia encoloniat amb Brummel. Tot va passar en un instant, perquè els fets que marquen sempre passen en un moment precís que queda gravat en la memòria com una instantània. Arronsà les espatlles i alhora que perdia el ritme de la respiració la ment se li enterbolia. Suava. Suava molt.
II
La sensació és que al poble on estic excavant i on m’he trasladar a viure és acollidor. Aquesta nit ha plogut i la previsió és de pluja. Cervera del Maestrat. Des de la casa que he llogat s’escolten els quarts i les hores. Ara mateix ha començat a plovisquejar una altra volta. Què més pobria demanar en aquestes circunstàncies marcades per l’absència? Sóc ric, em manca una dutxa i una Voll Damm. La meua Voll Damm.
III
Els fets passen i amb el temps trascendeixen. Sempre ha estat així. En aquest temps de merda els titulars dels informatius assenyalen i després tot esdevé fum. Si a l’escola els professors es dediquessen a explicar com funciona el món a partir de les diferents branques del coneixement, el número d’incrèduls i ignorants no serien tants i els bancs i les caixes es fotrien de gana. La idea radical és que els valors de la vella Europa, si mai han existit, que jo penso que sí, han anat a fer la mà per no tornar. La batuta ordena que els pobres siguen els culpables. A cagar amb el Nou Testament. Els pobres són els culpables perquè són un perill. Pensen massa i saben que ells entraran per per porta gran sense gaires dilacions. En canvi, aquella que t’ha venut una assegurança de vida se fotrà de pena. N’és conscient, però covarda.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!