Vindran los dies d’una tardor joiosa, los dies que tu seras més feliç pasturant pels bancals del coscoll i el romaní. Vindran estos dies que imagino. Vindran les hores i els dies de l’alliberament, de la tardor joiosa, i seras tu qui sembrarà la llavor i del pou del terme qui en tregue l’aigua per a regar-la tots los divendres.
Sense témer mai més. Vindran los dies d’una tardor joiosa i els arbres, les oliveres i les carrasques, seran més verdes, d’un verd de pau i amor. I en realitat seran les mateixes que ara somriuen quan et veuen angoixat perquè elles saben que vindran los dies d’una tardor joiosa per a tu.
Plorarem per tanta sort, per haver deixat ancorades en l’oblit del passat aquelles coses que no són bones. Los dies d’una tardor joiosa riurem i plorarem, però arrelats a la vora d’un galzeran i un cau de conill per a més fortuna.
Recordes los dies que els humans volien acabar amb tu?
La nostra ànima defensa la voluntat de créixer en l’amor i s’emmiralla en els rostres que no poden perdonar, però que sempre cerquen dreceres i marrades per estimar com s’estima a una filla.
Tanca els ulls. Mira. Arriba la tardor. Per què la claror del capvespre ens parla de l’esperança i la bonança?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!