Solcades

Eduard Solà Agudo

9 de desembre de 2022
0 comentaris

Vida

És com quan et diagnostiquen la malaltia que t’ha d’acompanyar fins la mort terrenal i surts per la consulta del metge sense saber cap on anar. Això, disculpeu, ho hauria d’escriure en primera persona.

A mi em va venir al cap que dedicaria la resta de la meua vida a ser feliç. Així, en abstracte. Vaig trigar més d’un mes a plorar per primera vegada i no va ser a causa de la malaltia. I vaig trigar més de dos anys a comunicar a la meua família de quin mal havia de morir. La resta, ves, anar fent lliure i conscientment allò que m’agrada.

No és cert que totes les malalties comporten tragèdies personals i familiars. Senzillament, no és cert. El problema és que vivim sense consciència i això es tradueix en ‘aparentment viure’. O viure des de les aparences. D’això, la brossa de tota l’anomenada New Age i tot allò que s’hi relaciona en sap una bona estona.

Res hi ha més autèntic que partir del jo. Del jo ‘en relació’ i dels jo ‘existencial’. Perquè implica ser conscient dels límits i alhora implica que la por o les pors es basen en pensaments preconcebuts i que ens fan vulnerables davant la voluntat de ser i existir.

Tinc 42 anys i és poc probable que n’arriba a sumar 20 més. A vegades diria que ‘m’ho noto’, fins i tot. Tinc els meus problemes i em guanyo la vida com bonament puc, però hi ha moments del dia que em sento la persona més afortunada del món. Quan estic amb ma filla, sento que soc la persona més afortunada del món. Quan escric un poema en calma i el deso al calaix, sento que soc la persona més afortunada del món. Quan passejo per la finca i veig les oliveres que porten centenars d’anys allà, vivint, sento que em sobreviuran i em sento la persona més afortunada del món. A voltes, durant l’Eucaristia, m’emociono, i en aquell moment sento que soc la persona més afortunada del món. Les converses amb los amics… Fins i tot els problemes que he d’afrontar o la mala jeia dels idiotes em fan sentir afortunat.

Quan la nit s’allarga, reso. Quan la felicitat arriba, és com si Déu em prengués la mà i em recordés que allò que visc també passarà, precisament perquè té un pla millor per a mi i que la resta són aparences.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!