Solcades

El moviment transforma la percepció de l’entorn i així és possible generar un relat. Qualsevol relat. Aquest serà el relat de la meua vida, de cada vida, i escapar dels laberints per on transiten la majoria de les persones. M’atrauen les persones que jo considero lliures perquè no penso que sigue possible l’amor, ni el benestar, ni la bonesa en relació amb l’altre sense tractar-lo des de la propia llibertat. Qui no se senti lliure no pot estimar des del respecte i l’autenticitat. És a dir, amb amor. Per a mi l’amor més honest i real és aquell que abraça les seues ombres -per dir-ho a la manera de Jung- i no les projecta en l’amic o a la persona que desitges en aquell moment, sinó que les ensenya, si vol. Perquè si de veres estimes és inevitable fer-ho confiada i honestment, però sense encolomar les ombres. Jo hi veig un acte de covardia i imbecil·litat pretendre agradar o ser aquell qui voldries ser perquè penses que així agradaràs més o resultaràs més amable. Això és despreciable, evidentment, però això és el que genera la violència i el malestar a les ciutats. No sóc metge, ni psicòleg, però no cal ser-ho per adonar-se de les limitacions que hom s’imposa com a estrategia vital. Cal viure i anar perdent amistats i complicitats pel camí per retrobar-ne de velles i conèixer-ne de noves. És clar que sí. No és possible creure que ets lliure i casat alhora. No es pot tenir una relació amorosa sense la complicitat que implique el no-pacte en qüestions tant salvatges com la fidelitat forçada. Em considero un catòlic força practicant i no combrego en el sagrament del matrimoni.

Conec molt bé el Nou Testament i on estan els límits d’això que expresso, en el meu cas. Respecto aquella persona que pugue opinar el contrari, evidentment, però en el meu cas així ho penso. El matrimoni té relació amb el patrimoni i, tot i que no nego que pugui també estar relacionat amb l’amor, des del meu punt de vista existeix una dimensió vital més real de l’amor en un context on el matrimoni no hi té el rol que tradicionalment li és propi. La idea de fidelitat que emana del sagrament del matrimoni és una opció de vida, però clarament, des del meu punt de vista, no és la més prudent si del que es tracta és de viure l’amor com una amistat. Com una amistat, sense més complicacions. Fa uns mesos vaig esciure que el nexe que integra les Benaurances és l’amistat. Des de l’amistat és possible l’amor, estimar, construïr, esdevenir una persona capaç de lliura-se a la bonesa, a la bondat, a l’amor al proïsme. La qüestió del sexe és molt circunstancial i per desgràcia -i això també ho he expressat alguna volta al bloc- contaminada per allò que caldria censurar i abolir: la pornografia i tota l’economia que gira a l’entorn de la prostitució. Perquè és denigrant per a l’espècie i no aporta valors sans.

Ves, estima. Ma mare mos va dir una vegada a ma germana i a mi que la manera més egoísta de viure és estimant. Aquesta idea ha estat recurrent al llarg de la meua vida perquè poua en aquests valors cristians en que he estat educat des del naixement i que, per universals, per mi tenen una gran potència intel·lectual. Ves i estima i que Jesús, el teu Déu, sigue el teu interlocutor.

És important conèixer la Bíblia. És important conèixer el coneixement que emana del Déu encarnat, home i Déu alhora. No trobareu cap pèl-roja a l’altra banda de les seues fronteres, si és que hom hi reconeix alguna frontera en algún passatge. Jo no la hi veig, honestament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!