Avui agraeixo a Déu que em retorne una tristesa ben alegre. Que la lluita siga més dolça que la solitud o que l’angoixa em retorne l’esperit de l’amor més potent. Que siga assolellat lo dia malgrat jo sempre preferixque la pluja.
I les campanades? I la son? I les ganes de deixar el tabac de banda?
Les ganes boges d’anar al cinema perquè Marc Recha ha fet una altra barbaritat. Però avui romandré a Sant Mateu fins que siga la nit entrada i tot esdevingué de bell nou possible i màgic, viatjant amb la Vespa.
He anat a Vinaròs, a Ulldecona. Ara escric des de la plaça de Sant Mateu.
Jo què he de dir? Les engrunes han estat colgades per l’esperança. Espero. Jo sempre espero. Jo espero que alguna volta puga plorar per esmicolar esta tristesa que m’alimenta.
N’hi ha prou, però. Que reflexione la canallesca, si pot. La canallesca sempre pot, però jo sóc una roca. Un lector de Foucault.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!