He fet una ullada superficial als conceptes que avui recull Vilaweb per conèixer el feminisme actual. Jo penso -ai- que el feminisme és una ideologia en construcció, si se’m permet manllevar aquesta expressió de Vilar.
Al llarg dels segles tenim constància de molts episodis i de persones que farien bé les dones feministes del nostre segle d’integrar en el seu relat. Segur que ja ho fan.
El feminisme actual és una filosofia en construcció. En conseqüència, és un pensament que no és nou, ni és una reacció -només- a les violències estructurals que el patriarcat ha anat solidificant no sense que els filtres del passat avui rebenten en forma de notícies de tota mena, la majoria insuportables.
Els feminismes dels nostres dies se serveixen de conceptes no com una reacció al patriarcat, només, sinó per a entendre’s i fer-se entendre. Això és important perquè posa la base d’un progrés i una confiança en el futur i també en el passat.
Conceptes, doncs.
El pensament feminista no és pas dèbil. És complexe i amb una potència transformadora que ja ningú pot posar en dubte.
Quan jo estudiava a la facultat d’Història, fa uns vint anys, vaig cursar totes les assignatures anomenades aleshores ‘de gènere’, amb les doctores Nash, Molas i Rivera. Aleshores, existia un debat fort a l’entorn del feminisme ‘de la igualtat’, a diferència d’un ‘de la diferència’. La gent s’hi posicionava; alguns altres no acabàvem de veure-hi clar.
Això, avui, suposo que ha quedat força superat per la pràctica i un cert concens. Això és cabdal per situar-nos en això que deia al principi, que el feminisme és un pensament en construcció ideat per les dones, per a les dones, i amb un vocabulari nou o molt recent en els camps de la historiografia.
Ara bé, jo no crec en això que la historiografia anomena ‘revolucions’ o canvis sobtats de paradigmes. La comprensió de la història és possible si observem els processos en els canvis econòmics, posant al descobert contradiccions i tensions per a tots els gustos. També en el si de les corrents del feminisme (i les dones que no se senten a gust en cap d’aquests corrents, que també n’hi deu haver; que n’hi ha).
Sigui com vulgui, jo no pretenc -ni vull- posicionar-me en profunditat. Després de reflexionar i meditar al respecte, he de dir que jo no em considero feminista, malgrat compartir i comprendre honestament moltes de les seues reivindicacions.
Admeto que tinc certes perspectives que no agraden gens a algunes dones feministes. Jo, personalment. Segur que en el futur la meua suspicàcia en certs aspectes haurà canviat, però el que no canviarà mai és la convicció que han de ser les dones principalment les que han de liderar la conquesta dels seus drets.
Tots som fills del nostre temps i de la mateixa manera que en biologia i paleontologia es parla d’unes lògiques de les extincions, per exemple, en Història i les ciències socials que se’n desprenen és precís aprendre més aviat que tard que del que es tracta és, com ensenyà Pierre Vilar, d’aplicar les millors tècniques que ens ofereix el present per a assolir una rigorosa crítica de totes les fonts.
Interpretar, posar en context. Comprendre.
Per això és tant important aquest univers conceptual que avui publica Vilaweb. Jo, com a pare d’una xiqueta a les portes de l’adolescència i com a professional de la Història agraeixo de tot cor a les dones de totes les condicions socials que, conscients d’un patriarcat que ja no té cabuda en els seus àmbits, el fan possible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!