La casa dels Cervera és la de la meua besàvia falduda. La casa de ma germana, avui. Un antic molí de vi i una era a les golfes. De tots los seus racons, me n’abelleix especialment un que només és possible de cara al migdia, quan la subtil penombra travessa l’escletxa de la finestra i dibuixa un triangle isòsceles a les manises del terra. No es tracta d’un racó, sinó d’una emoció. Un estat de la ment que em recorda que jo he viscut una vida a banda d’aquella llum, però que aquella claror ara em pertany.
La pace sconfigge la materia.
L’arca, les esquelles, els finestrons, algunes pintures de la Verge, les parets blanques i les escales que fan cap al terrat. I el silenci que tot ho embolcalla, excepte aquella escletxa de llum que reivindica el seu lloc a la vida.
Quarts de tres. Diumenge. Ara mateix mudaria l’ànima de tronxo i romandria a les golfes, dissecant-me, sense oferir cap resistència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!