Solcades

Sóc el ventre d’un país; este collons de primavera. Les emocions emergeixen del mar i en arribar a l’atmosfera reviscolen i creen moixons que migren. M’entrego a una sort passatgera com un migdia travessant rutes que només existeixen en la meua ment. I caic: gravito entre móns que només jo conec i que són tot allò que he conegut fins ara. I el temps? No, el temps és un desficaci que no té poder sobre la meua ànima. Com les cures, com una vida endreçada, com un armari de roba cara i curiosament penjada. Cosa de covards! Tot plegat, un comboi de bèsties disfressades d’home insensat i pobre. Oh, olivera! Oh, ginjoler! Però sobretot: oh, pàtria que m’acollires al néixer i mamant dels teus pits vas ennuegar-me! Ara mateix entregaria la meua ànima a les abelles per a que en fessin tardors del tacte de la cera i hiverns dolços com la mel al teu cervell de genis i mercaders.

En acabar el dia que em torne a abraçar a la carrasca més gran de la meua terra, ja no enyoraré morir quan el migdia traspassa, ni quan la nit esclata i reneix l’aurora sense acabar mai de renéixer del tot, talment com la tristesa que sempre acompanya a la primavera, que sempre du dol per a un qualsevol que mig coneixia.

Avui, finals de març. Demà, cerç.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!