Solcades

Ahir vaig escoltar una conversa de bar. Estava sol a un poble de la Conca mirant el futbol televisat i, en acabar, vaig jeure a la barra per beure un Vichy. Al cap d’uns minuts va arribar un home que es va posar a parlar amb la mestressa del bar. Es coneixien. Un home de tracte afable, agradable, amb un to de veu que invitava a la conversa. Inevitablement, al jeure al seu costat, no podia pas evitar seguir el fil de la conversa. Aquell senyor ho acabava de perdre tot. La seua casa i la poca família que li quedava. La mestressa devia conèixer la seua història. En dir-ho, vaig sentir una vera tristesa, de sobte. Vaig mirar-me’l i mos vam queda mirant uns segons. Un segons en silenci. No va ser una situació incòmoda. Aquell home m’inspirà confiança i bonhomia a tothora. Va copsar la meua timidesa, aquella fiblada al cor que mig m’enterbolia el pensament. Només vaig saber dir ‘ho sento’, en veu baixa. La mestressa del bar i jo érem el seu centre, aleshores. Al bar només hi quedava un senyor gran adormit vora un foc. ‘Això és com tornar a néixer’, va dir-nos tot seguit. I jo vaig pensar que aquell instant era el Nadal que jo no havia sapigut trobar uns dies abans. Aquelles paraules: ‘tornar a néixer’. Segurament, jo no tindria aquesta actitud davant la vida si algún dia em trobés en la seua situació. De crues n’he passades forces i em conec prou. Jo sóc un cargol de missa de set. Però en aquell home hi vaig reconèixer l’actitud que val la pena de veritat. Allà hi havia quelcom molt digne i bo. Ho vaig sospitar al moment malgrat no saber d’on pouava aquell sentiment. I en sortir d’aquell bar vaig pensar que aquell senyor se’n sortiria, que Jesús estava en ell i que jo acabava de viure el meu Nadal de veritat, amb uns dies de retard. Un Nadal entre tants que en passen cada hora i arreu, però un que sempre recordaré.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!