Des del meu humil i desorientat punt de vista (tot i que massa sovint em balla pel cap el ‘què fer’) penso que el primer que cal és una cimera de país on tota la patum d’organitzacions i partits netament separatistes debatin obertament a la ciutadania sobre la conjuntura actual i d’on surtin propostes que la mateixa ciutadania pugui ratificar a través del vot electrònic. Aquesta idea que pot semblar esbojarrada em sembla necessària perquè:
1. L’exercici de la democràcia directa serviria per afeblir les pors que ens atenallen (digueu-li descol•lonització i recuperació de l’autoestima)
i 2. Forçaria a dibuixar un nou escenari polític del separatisme que permetés el miracle de la reconciliació de la ciutadania amb els representants polítics. Perquè només així és possible la gran feina de la internacionalització i allò que per mi no és menys bàsic, que és la presa de consciència que aquesta següent volta la voluntat del poble està per damunt dels lideratges.
PS. A dia d’avui penso (i em sap greu) que sense voluntat ni coratge per part dels líders, la situació actual va camí de cronificar. I sóc obertament pessimista. Molt pessimista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!