Solcades

La nit m’acull. Em sento afortunat de sentir això. La nit mos acull i les ombres s’han fet tant negres que la foscúria de la terra les ha engolides. Ja no dubto del guany i del triomf. El pas de les hores sempre posa llum sobre els camins. Deu ser així, l’amor. Estimar també deu ser això: escoltar el silenci de la nit que t’acull i no témer que arribada l’alba canvie tot. ‘No témer mai’, ma con la verità davanti. Feia molts mesos que no dormia a la finca. Ara tinc el pressentiment que sóc més afortunat que fa uns dies enrere. Sóc l’altre, l’olor de la terra humida de l’estiu. Res més o potser aquella presència que acabarà desapareixent dels mapes de les constel•lacions. Això tant se val. Ara, envoltat d’oliveres i del carrisqueig dels grills i el cant dels rapinyaires, en el temps de deixar enrere allò que sóc per esdevenir el refugi dels meus propis pensaments nel cuore del vento che annuncia prosperità e tenerezza. En el ritme dels batecs del cor i l’oxigen penetrant pel nas. En la nit i la seua absència, però sobretot en les paraules que penso i no escric. Tot està bé perquè tot està en pau.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!