Tinc una sort estranya com un somni
com la sort dels peixos roquers
els dies de les minves de gener.
Tinc una sort que m’entristeix
i em perd en les hores lentes de l’estiu
escoltant cançons mentres pasturo.
No desitjo res a canvi, però,
o poster un vas de Jack Daniels
per a sentir-me un pres de la nit
tot llegint poemes que mai entendré.
I ara, una nit de setembre,
espero que una bèstia em sorprengui
i em trobe nu i gitat al llit.
Una bèstia alada com el marxicolí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!