Solcades

Que el semàfor en verd em faça renunciar al teu cos. Aquesta vesprada vull fermar les finestres. Mudar, prendre tota la memòria i fer-ne conjunts que graviten per damunt dels nostres caps. I no tornen. Però des de ben xiquet sé que això no és possible. Massa memòria per a tanta poca bugada. L’autopista. Anhels. Ja no vull sentir que el teu país és inhòspit perquè hi viu gent casernària. I els ocells rapinyaires? La nit batega malgrat el plany dels que han perdut l’esperança de ser lliures? ‘Never look her in the eyes, never tell the truth’. I no tornen; s’enlairen i no tornen. Lluny en la distància, estranys en el camí. ‘Never look her in the eyes…’ Cossos que desapareixen i apareixen i desapareixen si coincideixen. Vent hivernal seguint la ruta de la meua pell enfebrida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!