Comprendre és una altra cosa. Hom pot saber un conte i interpretar-lo. Hom pot saber un poema de Salvat-Papasseit, recitar-lo de memòria i interpretar-lo. Hom pot saber fórmules matemàtiques, però allò que a hom li permet realment de verificar-les i millorar-les és la comprensió d’aquestes.
Comprendre i saber són dos conceptes diferents.
Actualment, la ciència es dóna a conèixer a través de la premsa, dels mitjans de comunicació, i això està molt bé, però jo preferiria sempre que fossin els mateixos científics els encarregats d’apropar-se a la resta de ciutadans per a explicar, debatre i ser preguntats al respecte.
La ciència és cara, en l’actualitat. La ciència ja ateny a l’àmbit d’allò que és privat i, per tant, inaccessible per a la majoria de la ciutadania.
La ciència surt cara, als ciutadans, repeteixo, i aquests sovint ho intueixen, però desconeixen a què ateny allò realment car de la ciència per a ells.
Ja no em refereixo a l’àmbit del preu i dels costos, és evident.
Hom pot esmenar ferotgement això que ara he escrit, però en qualsevol manera haurà d’acceptar que la desinformació és abismal i que la confusió és abismal i que, per tant, la democratització del coneixement (de la informació potser no gaire, vaja, passem de llarg i de puntetes) és una assignatura pendent.
No és una assignatura, sinó quelcom més rellevant, però vaja, també.
Calen més bones pràctiques, més enllà de les bones intencions: Transparència, temps, proximitat, etc. I coratge i valentia per assumir aquesta crítica que exigeix una democratització real (sic) del coneixement.
Només així, la ciència en general podrà legitimar-se en el futur. Perquè la realitat del present és dura, molt dura, en el sentit que exposo.
El debat és (continua sent) seriós i necessari. Jo n’escric al respecte des de la condició de ciutadà amb coneixement de causa. I efecte.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!