Solcades

Hom pot veure un holograma. Una notícia recent diu que un conjunt de científics de diferents facultats de Física nord-americanes i europees han publicat un article d’impacte on afirmen pensar que és raonable la hipòtesi segons la qual la Terra siga un holograma, d’acord amb la nostra humana percepció de la matèria.

No és que jo sàpigue que és un holograma en si, a banda dels clàssics dibuixets dels bitllets d’euro i les targetes dels bancs, és que d’ençà que m’ho va intentar explicar un amic que, a banda de resoldre-les, sap formular equacions i estes coses numèriques initel·ligibles per mi, hi he estat pensant.

Em va quedar clar allò de les dues dimensions. La realitat té dues dimensions, d’acord amb l’article dels dits científics, però la nostra percepció és tridimensional, la qual cosa explica i justifica la hipòtesi que, per cert, segons diu l’article, no entra en contradicció amb la Teoria de la Relativitat.

Jo he fet un exercici, avui, quan queia el sol.  Esta tarda he hagut d’anar a Mas de Barberans a parlar amb un jaio interessat en cobrir unes cabres. De tornada, enlloc d’anar per Santa Bàrbara, he preferit anar a vore un corral als Valentins. És un corral que tinc vist des de fa uns anys i que penso que seria interessant de restaurar de cara a l’estiu. Em convenç, ‘ma chi lo sa’, d’ací a l’estiu.

El cas és que de Mas de Barberans he girat cap a la Sénia i de la Sénia als Valentins, per uns lligallos que pensava que trobaria força malmesos per les darreres pluges, però no gaire.

Un cop al corral, he observat detingudament les parets. No recordava que no estaven reforçades amb morter de calç. Vull dir, que el lligament era només d’argila.

Aleshores, plantat davant d’una de les parets que més ha resistit l’embat del temps, he recordat allò que fa poc em va contar l’amic matemàtic: ‘La realitat tindria dues úniques dimensions, però natros en percebem tres’.

I tot seguit se m’ha ocorregut posar la mà damunt del mur i resseguir amb els ulls tancats una part del seu perímetre, poc a poc, amb precaució de no ensopegar a causa de la vegetació.

He fet l’esforç de pensar que allò que percebia a través del tacte de la meua mà eren dues dimensions, però la veritat és que no. No sé res, ni ho intueixo. No ho sé percebre.

En fi, que la meua ment simbòlica sembla ser que és molt bàsica o poc desenvolupada o exercitada per a este tipus d’exercicis i comprensió d’esta mena de raonaments. Ho dic amb certa llàstima, val a dir-ho, i respecte pels científics.

Una cosa és clara, però: Quan he obert los ulls m’he adonat que aquella paret era força antiga. He resseguit les parets perimetrals del corral en la recerca de possibles indicis superficials de la seua cimentació fins que els he trobat, en un angle d’una portella menuda encarada al Migjorn.

En fi, la física. Jo sóc més de tocar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!