Solcades

La por dels nostres dies no es combat amb violència. L’odi que du implícit la violència sempre és reaccionari. No afavoreix a ningú i tampoc és la solució a cap problema. Com tot, el primer que cal és l’acceptació de la realitat, malgrat aquesta, certament, sigue terrible o aparentment desesperant. Un mal diagnòstic, la mort, sempre present, el dolor aliè, la manca de justícia, l’egoïsme encobert, la mentida, la hipocresia, les violències estructurals. Res de tot això ens és estrany. Fa poc vaig sentir a dir que ser cristià no t’exclou de ser partícep de totes aquestes maldats, però jo no estic d’acord. Això no és així i només posa de manifest la devaluació dels valors per motius que ara no cal anomenar perquè són obvis. Els cristians som gent que el silenci no ens fa còmplices perquè estem sempre disposats a jugar la partida contra el mal. Perquè acceptem que el mal està present en tot allò que ens envolta. Les ensenyances de Crist són la nostra fortalesa, la nostra ànima i el nostre esperit i des del moment en que rebem el sacrament de la Confirmació esdevenim insubornables. La manca de confiança no serà mai part de la nostra personalitat. Ànima, ment i cos al servei dels pobres i els qui les Benaurances anomena ens fa persones indestructibles en qualsevol situació. Jesús va davallar a l’infern, però el sentit de la seua Resurrecció és l’herència que els cristians proclamem allà on anem. Vèncer la por, la por que ens atenalla personalment, i donar amor i esperança sense esperar res a canvi. L’amor, ja ho sabeu, és capaç de revertir-ho tot. No passem pena: estimem. Viure estimant, d’acord amb els Evangelis i el conjunt de les Escriptures, no només ens salva després de la mort física, sinó que ho fa en aquesta mateixa vida. El diable existeix, els cristians ho sabem molt bé. El coneixem i el sabem reconèixer i no ens reca que ens titllin de bojos o de passerells. Però com a catòlic us dono la meua paraula que té tota lluita perduda. La llum sempre venç i la llum és Déu. No us requi mai proclamar-ho. Sentiu la joia i celebreu que la por no us atenallarà mai. Perquè ser deixeble de Crist no ens deslliura de sofrir, de no tenir una vida planera, ans al contrari. Ho sabem. Ho hem viscut. Ho vivim i ho acceptem. Però nosaltres no som fills i filles només, sinó germans i germanes que anunciem la mort del Mesies, proclamem la seua Resurrecció i esperem allò que no tenim cap dubte que esdevindrà: el seu retorn i la glòria definitiva. No passeu mai pena. Sempre amb Crist. Amor i res més que amor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!