Rere la porta transparent sempre cau la tarda i la lluna es deixa veure. Sota l’estol de núvols, la lluna sempre és blanca i els mecanismes que fan voltar la Terra són tant afins a la voluntat de Déu que hom diria que si tot plegat no és un miracle és perquè tot plegat va d’inicis i retorns, allà a dalt i ací, en aquest racó de formes paradisíaques. La resta, el teu somriure, que és lo que més val, i els teu ulls foscos com una nit que no vol acabar mai perquè no vull que acabe mai. La resta és allò que més compta, entre tu i el teu misteri que mai em cansaria de reviure.
Mentrestant, em quedaré esperant que la lluna travesse la porta i el migdia cobreixi de mirallets el mar de la platja. Si això et fes feliç, ja ho tindríem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!