Qué ai fach? Sabi pas, mas èra verai que totes dos aviam besonh de tornar a nòstre ostal e a la votz de Breut. Tot acaba per aver un centre, entre tu e ieu. Sabètz pas aquò, vos l’ai pas dich, mas uèi ai agut un sòmi majestuós. Ai de sòmis dempuèi de jorns que me fan pensar. Òc, ai de rasons de mancar la mar. Devi a la mar ton amor, nòstre amor. Apareguètz e ara qué. Los jorns. Renàisser, tornar nàisser en blanc. Ah, sospechèri que tornariás viure dins lo maset. Tornètz e nos aimavam. E ara qué? Me vòls rescontrar? D’acòrdi, vau metre l’aiga a bolhir. La nuèch que ven farem d’espaguetis amb una salsa que descobriguèri aqueste estiu. Ara me demandatz pas de lo dobrir, ara me demandatz pas de miracles. Un fogal, un macabeu, un retorn tranquille a Spinoza. Puèi, la vida. Se passa pas res. Tot renais, tot arriba e al meteis temps tot demòra, aperaquí, parièr. Tòca mon èime, furga. Ah, aquel retorn a la granja èra necessari. De novèls començaments. Frontièras ancianas. Ara diràs que los sentiments que partejam son vius e quand arribarà lo moment, benlèu a miègjorn, tot sortirà a la lutz.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!