Jo esperava això: abans de viure la darrera pluja de l’estiu, saber que existeixes perquè existies. La resta, el temps, no m’interessa. Que siga una bestia conservadora no em priva d’enamorar-me. I jo ara m’he enamorat d’una part del meu passat. I jo no sabia que ella existia en la claror d’aquell passat, però la casualitat ha volgut que em contés que ella hi era. Ara ella és part del meu món fet per badar i donar gràcies a Déu per esta sort. Per esta sort. Només per saber que hi era i que ara me l’estimo a la meua manera.
Potser alguna volta sortirem a passejar, potser alguna volta mos estimarem, potser acabarem embriacs de ginebreta i com dos moixonets esperarem en silenci que la nit mos dugue al poema que mai serà escrit per a natros, però que sense natros no hagués estat possible. I això serà tot i mai se sap què passarà després, després de tot. Jo voldria estimar-la i que el seu somriure m’apartés de la vida. I els seus ulls, què sé jo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!