Solcades

Si es vol entendre fins a quin punt Salvador Illa ha combatut políticament la ideologia independentista, no cal exagerar res. La seua pròpia hemeroteca ofereix un fil extraordinàriament clar. No és només oposició a la unilateralitat de 2017. En diversos moments Illa qüestiona directament la independència com a projecte, el referèndum com a instrument i fins i tot la compatibilitat entre independentisme i esquerra.

El gener de 2021, acabat d’entrar en la carrera electoral catalana, ja definia els anys del procés com una ‘dècada perduda’ i reclamava una etapa sense ‘nacionalismes excloents’. En aquell primer acte de precampanya parlava de posar fi a la ‘intransigència’ i a la ‘sinrazón’ del procés. El context complet es conserva en esta crònica de RTVE. (RTVE.es)

Pocs dies després, el 6 de febrer de 2021, ho expressava encara amb més nitidesa. En una entrevista a La Vanguardia, preguntat pel paper del PSC davant l’independentisme, deia textualment: ‘Nuestro error fue no combatir desde el principio con energía el independentismo’. No diu simplement que calia rebatre una determinada estratègia, ni que calia oposar-se a la unilateralitat. La formulació és directa: ‘combatre […] l’independentisme’. La frase encapçala precisament l’apartat dedicat al PSC en esta entrevista. (La Vanguardia)

L’endemà, parlant del referèndum, Illa afirmava que ‘un referéndum es algo descabellado’. El context era una entrevista electoral en què presentava el seu projecte com una alternativa de reconciliació. El terme ‘descabellado’ és especialment significatiu perquè no constitueix únicament una objecció constitucional o procedimental, sinó una qualificació frontal de la mateixa proposta política. Es pot comprovar en esta entrevista d’El País. (El País)

En els debats d’aquella campanya, la seua construcció conceptual era igualment clara. Davant els representants independentistes insistia que la solució havia de ser ‘diálogo dentro de la ley’ i afirmava que ‘la democracia solo existe desde el respeto a la ley’. Al mateix temps presentava el període anterior com una ‘década perdida’. RTVE conserva aquell debat i el context exacte de l’intercanvi amb Pere Aragonès. (RTVE.es)

Però una de les formulacions ideològiques més nítides arribaria el 29 de maig de 2021 davant el Consell Nacional del PSC. Illa no es limitava aquell dia a rebutjar el full de ruta independentista. Deia: ‘Ni Cataluña será independiente, ni habrá amnistía ni referéndum de autodeterminación’. I anava més lluny: ‘Ser de izquierdas es incompatible con ser independentista’. La justificació també era explícita: vinculava l’independentisme amb l’‘egoísmo de quererse ir y dejar que los demás se lo monten como puedan’ i considerava que associar independència i progrés social era un plantejament ‘rupturista’ i ‘intrínsecamente insolidario’. La intervenció va quedar recollida en esta informació. (OndaCero)

Esta frase resulta especialment important perquè ací el debat deixa de ser exclusivament constitucional. Illa no diu només que el referèndum no cap en el marc jurídic que ell defensa. Formula una incompatibilitat ideològica: ser independentista seria incompatible, segons ell, amb ser d’esquerres. És una crítica directa al contingut polític de l’independentisme.

El mateix discurs del 29 de maig incorporava una altra afirmació taxativa: el nou Govern català partia, segons Illa, d’un ‘objetivo divisorio’ i generava ‘expectativas falsas que generarán frustración’. En aquella mateixa intervenció advertia que Catalunya no seria independent i que no hi hauria ni amnistia ni referèndum. La seqüència completa pot consultar-se també en esta crònica. (El Confidencial)

El 13 de gener de 2022, ja fora de la immediatesa de la campanya electoral, Illa va sistematitzar esta concepció en una conferència al New Economy Forum de Madrid. El text íntegre, publicat pel mateix PSC, comença pràcticament així: ‘En Catalunya no va a haber ni referéndum de autodeterminación ni amnistía. No va a suceder esto’. I insistia: ‘Esto no va a pasar’. Després negava també que haguera existit una majoria independentista del 52% i descrivia els deu anys anteriors com ‘diez años malos, de empobrecimiento, de desprestigio institucional y de deterioro de la convivencia’. Es tracta d’un document primari, no d’una reconstrucció periodística, i es pot consultar en esta conferència publicada pel PSC. (Partit dels Socialistes de Catalunya)

Aquell mateix acte va deixar una altra formulació gairebé programàtica: ‘Un referéndum no lo va a haber’. Illa ho repetia diverses vegades i afegia que no hi hauria ‘ni referéndum ni autodeterminación ni amnistía’ i que ‘no va a haber nada de esto’. Nova Economía Fórum ho va recollir en esta crònica. (Nova Economia Forum)

El 12 de novembre de 2022 arribaria una de les seues declaracions més contundents i més fàcils de verificar perquè el mateix PSOE la va publicar i el PSC conserva el discurs íntegre. Illa estava defensant la reforma del delicte de sedició i volia deixar clar fins on arribava, segons ell, la política de distensió. Llavors pronuncia exactament això: ‘Y ni amnistía ni nada de eso. Lo repito para que quede claro. ¡Ni amnistía ni nada de eso!’.

I encara continua: ‘Y quiero todavía ser un poquito más claro para que tampoco haya lugar a dudas. Si a alguien se le ocurriese volverlo a hacer, volvería a actuar el Estado de Derecho’. El mateix document especifica que els socialistes catalans tornarien a situar-se al costat d’este Estat de dret. La transcripció original està en este discurs oficial del PSC, i el PSOE també en va publicar una crònica. (Partit dels Socialistes de Catalunya)

Esta declaració és especialment reveladora perquè Illa no la formula improvisadament davant d’una pregunta hostil. Forma part d’un discurs polític preparat. Repetix dues vegades ‘ni amnistía ni nada de eso’ i afegix expressament ‘lo repito para que quede claro’. No hi ha gaire espai per a l’ambigüitat sobre quina era en aquell moment la seua posició.

El 24 de juliol de 2023, just l’endemà de les eleccions generals, mantenia essencialment la mateixa línia. Davant la possibilitat que Junts exigira l’amnistia i l’autodeterminació per facilitar la investidura de Pedro Sánchez, Illa afirmava: ‘La amnistía no es factible desde el punto de vista del respeto al Estado de derecho’. Afegia que esta condició era ‘fundamental’. EFE va reproduir la declaració en esta informació. (EFE)

Aquella mateixa entrevista permet veure que l’associació entre autodeterminació i divisió continuava intacta. Preguntat per la possibilitat de negociar un referèndum, responia: ‘Yo no lo veo esto’ i immediatament ho associava a la idea que ‘no es momento de dividir’ sinó ‘momento de unir’. RTVE va recuperar literalment estos fragments i els minuts exactes de l’entrevista en esta verificació. (RTVE.es)

La continuïtat és difícil de passar per alt. El 2021 havia definit el referèndum com ‘descabellado’. Havia afirmat que calia ‘combatir […] el independentismo’. Havia declarat ‘ser de izquierdas es incompatible con ser independentista’. Havia proclamat ‘ni Cataluña será independiente, ni habrá amnistía ni referéndum’. El 2022 insistia ‘ni amnistía ni nada de eso’ i advertia que, si es repetia 2017, ‘volvería a actuar el Estado de Derecho’. El gener de 2022 també havia sentenciat que ‘un referéndum no lo va a haber’. I el juliol de 2023 vinculava de nou l’autodeterminació amb ‘dividir’.

Esta associació reapareix encara en 2024. Ja candidat a la presidència de la Generalitat, Illa afirmava: ‘Puedo garantizar que no habrá referéndum de autodeterminación con nuestro apoyo’. I explicava la seua negativa afirmant que la gent estava ‘cansada de movimientos divisivos’. La declaració està en esta entrevista. (La Razón)

El que resulta documentalment molt clar, per tant, és que durant anys Illa no es va limitar a defensar una Espanya unida o a oposar-se jurídicament a una secessió unilateral. Va construir un discurs polític en què l’independentisme apareix associat successivament a ‘nacionalismos excluyentes’, ‘sinrazón’, ‘década perdida’, divisió, deteriorament de la convivència, egoisme, insolidaritat, falses expectatives i frustració. I, en el terreny de les solucions, va negar reiteradament tant la independència com el referèndum i l’amnistia.

També s’ha de consignar el canvi posterior perquè la cronologia siga completa. L’amnistia que el juliol de 2023 considerava incompatible amb una condició ‘fundamental’ de l’Estat de dret acabaria sent defensada per Illa. El canvi és objectivable. El País va reconstruir la seqüència i va conservar la seua anterior negativa en esta hemeroteca. (El País)

Precisament per això, la seua posició històrica davant l’independentisme resulta més interessant si es deixa parlar la documentació. No fa falta descriure Illa amb cap qualificatiu personal. Les frases són suficients: ‘combatir […] el independentismo’, ‘un referéndum es algo descabellado’, ‘ser de izquierdas es incompatible con ser independentista’, ‘ni Cataluña será independiente’, ‘un referéndum no lo va a haber’, ‘ni amnistía ni nada de eso’ i, davant una hipotètica repetició dels fets de 2017, ‘volvería a actuar el Estado de Derecho’.

Tot això acredita un antiindependentisme polític i ideològic explícit durant aquella etapa. Una qüestió diferent és considerar-lo antidemocràtic. Les mateixes fonts mostren que Illa acompanya algunes d’estes negatives amb expressions de respecte als qui pensen diferent, i no hi ha base documental suficient en estes declaracions per afirmar que negue el dret dels independentistes a organitzar-se políticament o defensar legalment la independència.

La tensió democràtica que sí que es pot plantejar de manera rigorosa és una altra: quan una opció política legal és descrita repetidament no només com a equivocada, sinó com a ‘divisiva’, ‘insolidària’, generadora de deteriorament i incompatible fins i tot amb una determinada família ideològica, el debat ja no gira exclusivament al voltant dels procediments. Gira també al voltant de la legitimitat política que es concedeix a aquella ideologia dins del pluralisme democràtic.

I en este punt la cronologia és diàfana: durant almenys el període 2021-2023, Salvador Illa va voler deixar absolutament clara la seua oposició no només a la unilateralitat, sinó també a alguns dels elements definitoris del projecte independentista català.