Solcades

Hi ha una frase de Gabriel Rufián que ajuda a entendre bona cosa de les seues intervencions al Congrés i que, posada al costat del tracte que dispensa a Junts durant els últims anys, acaba resultant més interessant que qualsevol insult solt. Ho va dir el 10 de gener de 2024 davant del PP: ‘El parlamentarismo va de eso, de escucharnos y, sobre todo en la réplica, de no venir con un guion y leerlo, sino responder’. No era una ocurrència de passada. Ho repetiria després, pràcticament com un mètode: escoltar l’adversari, apuntar què ha dit, contestar-li punt per punt. El Diari de Sessions ho deixa ben escrit. Això importa perquè permet mirar Rufián no a través del soroll, sinó del mètode.

L’any 2016, quan encara faltava per arribar al primer d’octubre, la frontera política apareixia prou clara. Rufián assenyalava Podemos com ‘el principal adversario del proceso’, no CDC. La raó que adduïa era també concreta: Podemos prometia un ‘referéndum imposible’. En aquella arquitectura mental, l’esquerra espanyola encara no era ‘los míos’. Era un projecte nacional diferent que podia disputar-li a l’independentisme una part decisiva del seu electorat. Ho recull esta crònica de 2016. Aquell mateix any ho explica amb una frase encara més fonda: ‘Hay una izquierda cuyo proyecto es español’. I puntualitza que eixa posició és respectable. El que li fa nosa és que no es diga de manera franca. Alhora definix el seu independentisme com un instrument per aconseguir ‘un país decente’ i insistix que l’independentisme ha d’explicar que no és necessàriament nacionalisme. La entrevista de La Vanguardia fixa amb molta nitidesa d’on partix. Podemos, per tant, era aleshores adversari d’un procés que pretenia traure Catalunya de l’Estat.

Arriba 2017. Quan el 26 d’octubre corre la possibilitat que Puigdemont convoque eleccions en compte de culminar la declaració, Rufián publica tres paraules: ‘155 monedas de plata.’ La referència a Judes i les trenta monedes va ser interpretada de seguida com una acusació de traïció. L’endemà Rufián va negar que el destinatari fóra Puigdemont i va afirmar que es referia a l’oferta que, segons ell, feien PP, PSOE i Ciutadans davall l’amenaça del 155. Cal deixar constància de les dos coses. La frase existix i també existix la posterior explicació de Rufián. Es poden consultar la informació del dia 26 i la seua rectificació interpretativa de l’endemà.

Cinc anys més tard, però, la mateixa escena reapareix capgirada. El 8 de juny de 2022, parlant de la proclamació de la independència, Rufián diu: ‘Tarado es quien la proclamó.’ No és una reconstrucció periodística. És una declaració pronunciada per ell a TV3. Pere Aragonès se’n desmarca i li demana que la corregisca. Rufián acabarà explicant-se i disculpant-se pel terme. La seqüència està documentada per Europa Press. L’arc entre 2017 i 2022 ja deixa una estampa difícil de passar per alt. En el moment crític de 2017, Rufián pressionava perquè no s’afluixara la culminació del procés. Cinc anys més tard, davant de l’acusació que el seu piulet havia contribuït a aquella pressió, qualificava de ‘tarado’ qui havia proclamat la independència.

Però al mateix temps estava passant una altra cosa. Rufián començava a dedicar una part creixent de la seua política no simplement a combatre la dreta espanyola, sinó a explicar els seus votants. L’any 2022, parlant de la gent treballadora que vota Vox, rebutja explícitament la idea que siguen ignorants. Diu: ‘Nunca entro en ese paternalismo, clasista’. I formula la pregunta que li interessa: per què una persona treballadora vota, segons la seua interpretació, ‘en contra de sus intereses pensando que vota a favor de sus principios’. Ho descriu com ‘un fracaso de la izquierda’. La reflexió completa apareix en esta conversa de La Sexta. Ací comença a vore’s una característica constant del Rufián parlamentari. L’adversari polític pot rebre sarcasme, ironia o mà dura, però sovint la intervenció intenta explicar un mecanisme.

Ho fa amb Vox el 21 de març de 2023. No es limita a anomenar-lo extrema dreta. Agarra les seues votacions i les enumera: pensions, ajudes de la pandèmia, pobresa infantil, ciència, autoconsum, medi ambient, treballadores de la llar. I construïx una pregunta molt elemental: què ha votat Vox ‘para la gente que porta la bandera’. La intervenció està íntegra al Diari de Sessions del Congrés. Això es pot dir pedagogia parlamentària si entenem la paraula de manera descriptiva. No significa neutralitat. Rufián té una posició ideològica ben clara. Significa que intenta desmuntar l’adversari mostrant una contradicció entre allò que diu i allò que vota.

Eixe mateix 2023, però, hi ha un moviment encara més revelador respecte de l’esquerra estatal. Parlant de Yolanda Díaz havia dit: ‘Me preocupa no entender a los míos.’ I: ‘A Yolanda Díaz la quiero tener al lado.’ No diu simplement que puga pactar amb ella. Diu ‘los míos’. I en una altra entrevista del mateix juliol fixa els seus quatre ‘valores graníticos’: ‘antifascismo, progresismo, republicanismo e independentismo’. La recopilació d’elDiario.es conserva les frases. Eixa paraula, ‘míos’, anirà fent-se grossa. I al mateix temps creixerà la distància amb Junts.

I el mateix patró pedagògic apareix amb el PP. El 10 de gener de 2024, escolta els arguments de les diputades populars sobre la condonació de deute i respon amb números. València, Andalusia, Múrcia, Galícia. ‘Les he hecho unos números’, diu. No els compra el marc, però entra dins de l’argument i prova de rebatre’l amb conseqüències concretes per a territoris governats pel PP. La transcripció oficial permet llegir l’escena sencera.

El 19 de març de 2025, Josep Maria Cruset, diputat de Junts, publica un missatge contra ERC. La resposta de Rufián consta d’un únic signe: 🐀 Una rata. Quan li pregunten per l’episodi, diu que havia respost a una ‘agressió’ i afig: ‘Siempre hago corto.’ L’episodi està documentat en esta informació contemporània.

I encara ho diu més ras i curt el 26 de març de 2025: ‘El parlamentarismo va de escucharnos y sobre todo va de respondernos.’ Després es dirigix directament a Feijóo i, cosa significativa, li concedix dos vegades una part de l’argument: ‘En parte tiene razón.’ I després: ‘Tiene razón, tiene razón.’ Acte seguit intenta demostrar per què considera que Feijóo aplica criteris diferents quan governa el PP. És una forma de confrontació molt dura, però argumentativa. La frase consta en l’acta taquigràfica del Congrés.

Però justament en aquells dies de març de 2025 passa una cosa que resulta central per entendre la nova geometria. PSOE i Junts acorden transferir a Catalunya competències importants en immigració. La primera reacció pública d’ERC és favorable. El 4 de març, Isaac Albert diu que és un ‘bon acord’ i resumix la posició republicana així: ‘quantes més competències per Catalunya, millor’. També sosté que tot allò que servisca per ‘fer més xicoteta la presència de l’Estat a Catalunya’ és positiu. ERC arriba a felicitar Junts per haver arrancat l’acord. La Cadena SER recull aquelles declaracions. Oriol Junqueras encara va més lluny. Qualifica l’acord d’‘un éxito más del independentismo’. I l’inscriu en una estratègia nacional: ‘Entendemos siempre la negociación con ambición nacional para ganar soberanía.’ Ho recull Europa Press. L’endemà, 5 de març, Rufián manté la mateixa línia. Diu que ‘siempre es bueno’ que Catalunya dispose de ‘nuevas capacidades como nación que es’. La reserva no recau sobre la competència, sinó sobre l’ús que en puga fer Junts. La seua declaració és clara.

Fins ací, la línia pública d’ERC no presenta massa misteri. Més competències. Més capacitat catalana. Menys Estat. ‘Un éxito más del independentismo.’ Però un mes després apareix Pablo Iglesias. El 5 d’abril de 2025, en una entrevista a l’ARA, Iglesias diu: ‘Ningú demana aquestes competències si no és per fer el mal.’ I immediatament fa una afirmació molt més comprometedora: ‘Hi va haver dirigents d’ERC que, en privat, ens deien: “Si us plau, atureu això. No ho podem dir en públic perquè són competències per a Catalunya, però sabem quin és l’objectiu de Junts”.’ La formulació no és ambigua. Iglesias no parla de dubtes. No diu que alguns dirigents republicans qüestionaren la lletra menuda. Diu que els haurien demanat: ‘Si us plau, atureu això.’ I incorpora dins del relat la raó per la qual, segons ell, no podien dir-ho obertament: ‘No ho podem dir en públic perquè són competències per a Catalunya.’

Si esta versió fora certa, la contradicció seria notable. En públic: ‘quantes més competències per Catalunya, millor’. ‘Un éxito más del independentismo’. ‘Siempre es bueno’ disposar de noves capacitats ‘como nación que es’. En privat, segons Iglesias: ‘Si us plau, atureu això.’ Ara bé, ací cal anar amb peus de plom. No està provat que aquella conversa existira. Iglesias no dona noms. No aporta missatges. No presenta enregistraments ni documents. I ERC ho nega. El mateix 5 d’abril, fonts republicanes van assegurar a Nació que la versió d’Iglesias era falsa.

Per tant, tenim dos relats incompatibles. Però l’episodi és important encara que no es puga resoldre, perquè Iglesias no es limita a parlar d’immigració. En aquella mateixa entrevista, diu que el problema d’ERC és ‘d’anàlisi’ perquè, segons ell: ‘el terreny de combat fonamental és l’estat espanyol’. I formula una proposta política: ‘A mi m’agradaria que tant ERC com EH Bildu es corresponsabilitzessin d’una direcció d’Estat, que estiguessin representades en un govern de l’Estat.’ I encara: ‘Podem treballaria en aquesta direcció.’ La peça encaixa de manera inquietantment exacta dins del canvi de ‘los míos’. El Pablo Iglesias que el 2017 deia que no participaria en l’1 d’Octubre proposa el 2025 que ERC participe en la direcció de l’Estat. I el Rufián que el 2016 advertia que hi havia una esquerra ‘cuyo proyecto es español’ anirà acostant-se cada volta més a la idea que ERC ha de construir amb eixa mateixa esquerra.

Tres setmanes després de l’episodi de la rata, el 9 d’abril de 2025, el contrast torna al Congrés. Rufián acusa Junts de fer cas dels seus ‘lobbies’ i al·ludix als ‘medios de comunicación’ que, segons ell, li són favorables. Però encara acaba dient una cosa que després serà cada volta menys habitual: ‘Queremos colaborar con ustedes para conseguir cosas buenas para Cataluña.’ La frase consta en el Diari de Sessions. És important no llevar-la perquè demostra que l’escalada posterior encara no estava del tot fixada.

El 8 d’agost de 2025, Francesc de Dalmases ironitza sobre la insistència de Rufián a unir les esquerres espanyoles mentre no reclama una unitat equivalent de l’independentisme. Rufián li replica: ‘Tápate un poco, patriota de cartón piedra.’ La discussió i el context es poden consultar ací, en la crònica de l’intercanvi.

El 10 de setembre, després que Junts anuncie el seu rebuig a la reducció de jornada, Rufián acusa els mitjans catalans de ‘blanquear’ la coincidència de Junts amb PP i Vox. No és encara un atac general contra tota la premsa catalana. És una acusació concreta sobre com considera que s’explica aquella votació. La recull Europa Press.

Una setmana després, el 17 de setembre de 2025, la discussió ja entra en un altre terreny. Rufián lamenta que una votació de Junts, PP i Vox contra una oficina anticorrupció estatal haja tingut, segons ell, ‘0 titulares en Catalunya’. Cruset li respon que Catalunya ja disposa d’una Oficina Antifrau i que Junts rebutja duplicacions o invasions competencials. Rufián no li respon amb una rèplica jurídica sobre competències. Li envia: 🪳 Una panerola. I al diputat Josep Pagès: ‘Tapa’t, patriota de cartó pedra.’ L’intercanvi complet està reproduït per El Nacional i també per VilaWeb. Març, rata. Agost, ‘patriota de cartó pedra’. Setembre, panerola. Setembre, ‘patriota de cartó pedra’. No són interpretacions. Són paraules i símbols que ell mateix publica.

I hi ha un episodi encara més útil per comparar el tractament de Junts i Podemos perquè passa el mateix dia i sobre la mateixa qüestió catalana. El 22 de setembre de 2025, Podemos anuncia que votarà contra la delegació de competències migratòries. ERC el critica públicament. Isaac Albert diu: ‘Podemos se equivoca.’ I formula un principi general: ‘No podemos diferenciar a quién cedemos las competencias según quién las gestione, porque si fuese así, para nosotros el Estado español no tendría ninguna.’ Ho recull Europa Press. L’endemà la proposta cau al Congrés amb els vots contraris de Podemos, PP i Vox. La votació està documentada per El País.

I ací torna Rufián. Podemos acaba de contribuir decisivament a impedir una transferència que ERC reclama per a Catalunya. Rufián diu que Podemos ‘se equivocó’. Però immediatament afig que el respecta ‘mucho’, que és una formació que ‘ha hecho y todavía hará mucho’ i que té ‘liderazgos que son de los mejores de nuestra generación’. Després parla de Junts. Compartix que Catalunya assumisca les competències, però qualifica el seu discurs migratori de ‘miserable’. La comparació apareix dins de la mateixa entrevista de Catalunya Ràdio.

Este és un dels documents més nets de tota la seqüència. Podemos acaba de votar contra una transferència de competències a Catalunya que Rufián volia. La resposta és: s’han equivocat, els respecte, tenen alguns dels millors lideratges de la nostra generació. Junts defensa que Catalunya tinga aquelles competències. La resposta al seu discurs és: ‘miserable’. Açò no demostra que Rufián haja deixat de ser independentista. Demostra una altra cosa més concreta: la identitat ideològica condiciona cada volta més el grau de proximitat política que concedix a cada interlocutor.

I damunt tenim l’afirmació prèvia d’Iglesias segons la qual dirigents d’ERC li haurien demanat en privat que Podemos frenara la transferència. No està provat. Però tampoc és un detall menor. Perquè si Iglesias diu la veritat, la lectura seria molt fonda: una part d’ERC hauria considerat preferible que una força de l’esquerra espanyola fera allò que ERC no podia assumir públicament davant del seu propi electorat independentista. ERC podria continuar dient: ‘quantes més competències per Catalunya, millor’. Junqueras podria parlar d’‘un éxito más del independentismo’. Rufián podria afirmar que adquirir noves capacitats és ‘siempre bueno’ per a Catalunya. I Podemos faria allò que, segons Iglesias, alguns dirigents d’ERC volien però no podien verbalitzar: ‘atureu això.’ Si, en canvi, Iglesias mentia o exagerava, la lectura és una altra: ERC volia realment la competència, discrepava del discurs migratori de Junts i Podemos va actuar per raons pròpies. No tenim la prova que resolga la disputa. Però sí tenim les paraules. I el contrast.

I el 2026 esta tendència ja no necessita reconstruir-se a poquet a poquet. Rufián mateix la formula. El 28 de gener definix Junts com: ‘una carcasa vacía’ sostinguda, segons ell, per una xarxa de ‘trolls’, ‘mercenarios en medios’ i digitals afins. És una acusació seua, no un fet que les fonts permeten donar per provat. Però el vocabulari no deixa massa escletxa. Es pot consultar la declaració reproduïda aquell dia.

El 12 de febrer, al mateix temps que es reafirma com a independentista i diu que abandonar l’autodeterminació seria ‘renunciar a lo que somos’, formula probablement la seua comparació més contundent sobre Junts: ‘La diferencia entre Nogueras y Ayuso es la bandera.’ I afig que, segons ell, defensen polítiques semblants. També parla d’un independentisme ‘de derecha, reaccionario, incluso fascista’. L’entrevista d’El País permet llegir-ho dins del seu context i no com una frase solta.

Un mes després la confrontació deixa de ser només adjectival. El 25 de març, al Congrés, Rufián pregunta directament als diputats de Junts: ‘¿Ustedes para quién trabajan?’ I: ‘¿Alguna señoría de Junts tiene una inmobiliaria?’ I conclou: ‘Les deseo años de ostracismo político.’ No afirma que discrepa i au. Expressa el desig que una altra força independentista quede políticament arraconada. La intervenció consta en la informació de RTVE. L’endemà encara explica quin mecanisme proposa: ‘Presionar a Junts.’ I diu que és ‘el único lenguaje que entiende’. Torna a preguntar ‘para quién trabajan’ i ‘a qué intereses’ responen. És important mantindre els verbs exactes perquè no estem davant d’una interpretació externa sobre la seua estratègia. És ell qui parla explícitament de pressió social i política. Ho recull Europa Press.

I arribem al 9 d’abril de 2026. Rufián participa amb Irene Montero i Xavier Domènech en un acte dedicat a reconstruir l’espai polític a l’esquerra del PSOE. I allí diu: ‘Pido a Esquerra Republicana que lidere e inspire a las izquierdas españolas para confluir electoralmente.’ Considera l’experiència d’Unidas Podemos una fórmula ‘extraordinaria’. La frase i el context apareixen en esta crònica de La Vanguardia. I torna ‘los míos’. Esta volta ja definit: ‘Si compartes justicia social, democracia, libertad […] eres de los míos.’ Demana parlar a la gent ‘más allá de banderas, idiomas y causas’. Diu que no s’ha d’insultar el votant de Vox o d’Aliança Catalana: ‘No todos son unos fachas.’ I sosté que dir-los idiotes o feixistes és una manera de regalar-los a l’extrema dreta. Finalment formula la relació que imagina amb l’Estat. No vol governar Espanya. Vol que: ‘se gobierne bien España’. Tot això conviu, dins del mateix discurs, amb la reivindicació del dret d’autodeterminació de Catalunya i Euskadi. La font és Europa Press.

Ací apareix una tensió política real, però convé dir-la bé. No és l’equació fàcil ‘Rufián ja no és independentista’. Les seues declaracions ho contradiuen. Ell continua dient que vol la independència i l’autodeterminació. La tensió és una altra. La comunitat política que identifica com ‘los míos’ ja no està definida principalment per l’objectiu nacional. Inclou Podemos. Inclou Yolanda Díaz. Inclou una esquerra estatal que ell mateix havia descrit el 2016 com una esquerra ‘cuyo proyecto es español’. I pot aspirar a incloure votants de Vox o Aliança Catalana si els convenç en el terreny social. Mentrestant, una part de l’independentisme català queda fora d’eixe ‘míos’. I no simplement fora. Rep expressions com ‘rata’, ‘panerola’, ‘patriota de cartó pedra’, ‘carcasa vacía’, ‘mercenarios’, ‘¿para quién trabajan?’ i ‘años de ostracismo político’.

Al juny de 2026 l’enfrontament travessa encara una altra ratlla. Míriam Nogueras demana al papa Lleó XIV que parle català durant la seua visita a Catalunya. Rufián respon a X: ‘Se viene turra.’ Diu que un acte ‘anodino’ ocuparà els digitals i tertúlies del ‘circuito mediático catalán’, ho qualifica de ‘nacionalismo banal’ i acaba: ‘Puro secuestro mental convergente.’ La piulada completa està reproduïda per VilaWeb. El vocabulari és interessant perquè l’objecte de la crítica ja no és només Junts. És també el relat mediàtic català.

Al setembre ho formularà encara amb més radicalitat. Junts, diu, és una ‘carcasa vacía’ sostinguda per ‘2 digitales a sueldo’ i ‘propagandistas disfrazados de expertos en comunicación’. I conclou: ‘Que acabe ya el secuestro convergente.’ La piulada està reproduïda en esta còpia indexada de la publicació. Ací cal anar amb peus de plom: les afirmacions sobre digitals ‘a sou’ són acusacions de Rufián. Les fonts consultades no acrediten que els mitjans als quals al·ludix cobren de Junts.

I encara faltava una resposta directa a Iglesias. Arriba el 31 d’agost de 2026. Pregunten a Oriol Junqueras si és cert que ERC va demanar a Podemos que frenara la transferència. La resposta és: ‘I una merda.’ I després: ‘Ho nego totalment. Per l’amor de Déu.’ I fixa la doctrina oficial: ‘Nosaltres el que volem són més competències. Ja està. Sempre. Més recursos, més eines per al nostre país. Sempre. Per això som independentistes.’ La negativa està recollida per la Cadena SER.

Açò deixa dos relats frontalment incompatibles. Pablo Iglesias: dirigents d’ERC van demanar en privat a Podemos que frenara una ampliació de competències catalanes perquè ERC no podia permetre’s dir-ho públicament. Oriol Junqueras: ‘I una merda.’ ‘Ho nego totalment.’ ERC vol ‘sempre’ més competències perquè ‘per això som independentistes’. No tenim una prova independent que resolga la contradicció. Però siga quin siga el relat vertader, l’episodi toca exactament el nervi de tota esta evolució: què pesa més quan entren en conflicte l’ampliació de la sobirania catalana, la confrontació amb Junts i l’aliança estratègica amb una esquerra espanyola que anys arrere era definida com l’adversari d’un projecte nacional diferent.

No convé, tampoc, endolcir l’altre costat del patró. Rufián pot ser ferotge amb el PP. El 21 de setembre de 2026, davant Carlos Mazón en la comissió sobre la dana, la pedagogia pràcticament s’esfuma. Comença dient ‘me jode estar aquí’, afirma que Mazón ‘solamente merece cárcel’ i recupera qualificacions extremadament greus que ja li havia dedicat. Mazón rebutja assumir responsabilitat penal i s’empara en les resolucions judicials que cita. El famós piulet posterior de Rufián, ‘Me jode’, remet precisament a esta compareixença, no a cap gest de simpatia envers el PP. La seqüència està documentada per El País i Europa Press. Per tant, seria fals construir una caricatura: Rufián no és amable amb PP i Vox i agressiu només amb Junts. La diferència és més prima. Amb PP i Vox els atacs més durs conviuen amb un discurs recurrent sobre convèncer els seus votants, explicar-los les votacions, escoltar els arguments i respondre’ls. Amb Junts, sobretot des de 2025, apareix cada volta més una altra mena de vocabulari.

I arribem a hui, 2 d’octubre de 2026. Junts vota amb PP i Vox contra els dos decrets d’habitatge. Rufián torna a la tribuna i reprén el símbol del bitllet de cinquanta euros per afirmar que els interessos econòmics són la ‘bandera’ que, segons ell, compartixen. Acusa Junts de posar interessos immobiliaris per davant dels afectats pels decrets, torna a dirigir-se personalment a Míriam Nogueras i recupera la idea de l’‘ostracismo político’. La votació i el discurs estan documentats hui per El País i la Cadena SER.

Després de deu anys, el moviment es pot descriure sense necessitat de llegir-li el pensament. 2016. Podemos és ‘el principal adversario del proceso’. Hi ha una esquerra ‘cuyo proyecto es español’. 2017. En ple vertigen de la possible marxa arrere de Puigdemont apareixen les ‘155 monedas de plata’. 2022. Qui proclama la independència és qualificat de ‘tarado’, expressió que després rectifica. 2023. Yolanda Díaz entra en ‘los míos’. 2024. Rufián convertix ‘escoltar’ i ‘respondre’ l’adversari en una definició recurrent del parlamentarisme. 2025. A Vox intenta explicar-lo a partir del que vota. Al PP li respon punt per punt i arriba a concedir a Feijóo que ‘té raó’ en parts del seu diagnòstic abans de rebatre’l. A Podemos, quan bloqueja una transferència de competències a Catalunya, li diu que s’ha equivocat, però el reivindica com una formació respectable i amb grans lideratges. En paral·lel, amb Junts apareixen la rata, la panerola, el ‘patriota de cartó pedra’, les acusacions contra els seus lobbies i els retrets als mitjans catalans. 2025. Iglesias assegura que dirigents d’ERC li demanaven en privat que Podemos frenara una transferència de competències catalanes que ERC defensava públicament. ERC ho nega. Mesos després, Podemos vota efectivament contra el traspàs; Rufián diu que s’ha equivocat, però reivindica la formació i els seus lideratges. 2026. Demana que ERC ‘lidere e inspire’ les esquerres espanyoles, recupera Unidas Podemos com a referència, parla de convéncer fins i tot el votant de Vox sense insultar-lo i definix ‘los míos’ més enllà de ‘banderas, idiomas y causas’. I, al mateix temps, descriu Junts com una ‘carcasa vacía’, compara Nogueras amb Ayuso, pregunta als seus diputats ‘para quién trabajan’, parla de ‘mercenarios’ mediàtics, ‘secuestro convergente’ i ‘años de ostracismo político’. Junqueras, alhora, nega rotundament la versió d’Iglesias: ‘I una merda.’

No hi ha una contradicció lògica automàtica entre ser independentista i rebutjar una altra força independentista. L’independentisme no és una ideologia social única. ERC i Junts poden defensar models econòmics, socials i estratègics ben diferents. Tampoc hi ha cap contradicció necessària entre voler la independència de Catalunya i, mentre esta no existisca, intentar influir en el govern espanyol. La qüestió que deixa oberta l’hemeroteca és més concreta i, precisament per això, més difícil de fer desaparéixer: per què l’adversari nacional del 2016 ha anat entrant a poc a poc en ‘los míos’, mentre una part de l’independentisme català ha passat de company de procés a objecte d’un vocabulari que arriba fins a la desqualificació personal i el desig explícit d’ostracisme polític?

No cal respondre que això convertix Rufián en menys independentista. No tenim cap vara de mesurar objectiva que permeta dir una cosa aixina. Sí que podem dir què s’ha mogut. S’ha mogut la frontera del ‘natros’.

L’any 2016 la divisòria principal que Rufián verbalitzava era entre un projecte català d’autodeterminació i una esquerra que, segons ell, tenia ‘un proyecto español’. L’any 2026 la divisòria que verbalitza amb més insistència és entre un bloc social d’esquerres i una dreta dins de la qual situa PP, Vox i, cada volta més, Junts. És una transformació política documentable.

I hi ha una última diferència retòrica que costa no vore quan es llig tota la seqüència de fil a randa. Quan parla del votant de Vox, Rufián pregunta com convéncer-lo. Quan parla de Feijóo, l’escolta, li reconeix parts de raó i intenta rebatre’l. Quan Podemos vota contra una competència catalana que ell vol, diu que s’ha equivocat i immediatament recorda que el respecta. Quan parla de les esquerres espanyoles, demana ‘confluir’. Quan parla de Junts, sobretot a partir de 2025, apareixen una rata, una panerola, ‘patriota de cartó pedra’, ‘carcasa vacía’, ‘miserable’, ‘mercenarios’, ‘para quién trabajan’, ‘secuestro convergente’ i ‘ostracismo político’. I, entremig, Pablo Iglesias assegura que alguns dirigents d’ERC haurien volgut que Podemos frenara en privat allò que ERC havia de defensar en públic.

Això no explica les seues intencions. Explica el seu llenguatge. I el llenguatge polític no demostra tot el que un polític pensa. Però sí que deixa rastre, paraula a paraula, de qui intenta convéncer, amb qui intenta confluir, a qui perdona políticament una derrota competencial i contra qui ha decidit plantar batalla. No sabem si la versió d’Iglesias és certa. Sabem que ho va dir. Sabem que ERC ho nega. Sabem què va votar Podemos. Sabem com va reaccionar Rufián. I sabem també que, deu anys després d’identificar Podemos com ‘el principal adversario del proceso’, Rufián demana a ERC que ajude a construir amb aquella esquerra un mateix espai electoral.

Les fonts principals d’este text han estat contrastades entre documents oficials del Congrés dels Diputats, RTVE, Europa Press, El País, La Vanguardia, Catalunya Ràdio, ARA, Nació i les cròniques contemporànies dels episodis de xarxes. Quan una afirmació sobre Junts, els seus interessos, els mitjans o la petició privada atribuïda per Iglesias a ERC és una acusació o un testimoni no corroborat independentment, s’ha mantingut expressament com a tal.

Al remat, la pregunta ja no és només qui són ‘los míos’. És què ha de passar perquè algú deixe de ser-ho.