Solcades

Qui són, exactament, ‘los míos’ de Gabriel Rufián? Lo juliol del 2023, parlant de Yolanda Díaz, deia: ‘Me preocupa no entender a los míos’. I afegia: ‘Yo a Yolanda la quiero tener al lado’. La frase té una virtut: obliga a preguntar on comença i on acaba eixe ‘natros’. Perquè una cosa és trobar aliats contra la dreta i una altra, ben diferent, fer vore que la qüestió nacional desapareix quan los aliats se consideren d’esquerres.

Tornem a l’estiu del 2017. Pablo Iglesias declarava: ‘Yo, si fuera catalán, no participaría en ese referéndum’. Considerava l’1-O una mobilització legítima, però no l’exercici del dret a decidir mitjançant un referèndum amb garanties i eficàcia jurídica. La direcció estatal de Podemos no cridava a votar, mentre Podem Catalunya, amb Albano-Dante Fachin, sí que cridava a participar-hi activament. Ni tan sols dins de Podemos hi havia un sol ‘natros’. I això que se discutia era lo punt decisiu: si los catalans havíem de posar lo cos davant les urnes quan l’estat anunciava que les impediria.

L’hemeroteca també imposa un límit a la crítica. Iglesias va condemnar les càrregues de l’1-O i va exigir que s’aturés la repressió. Presentar-lo com un defensor d’aquella violència seria fals. Però condemnar los cops no equivalia a reconèixer la votació com lo referèndum d’autodeterminació que reivindicava l’independentisme. Lo 27 d’octubre ho va resumir amb tota la tensió dins d’una sola frase: ‘Estamos contra la represión y por un referéndum pactado, pero la declaración de independencia es ilegítima y favorece la estrategia del PP’. Lo ‘pactat’ sempre sonava esplèndid. Lo problema era qui havia de pactar, amb qui i després de quants anys d’esperar.

Amb Sumar, la distància encara se veu més clara. Lo 2023, Yolanda Díaz descartava lo referèndum d’independència i proposava votar un acord sorgit de la taula de diàleg. No és lo mateix objecte de votació: una cosa és decidir si Catalunya ha de ser independent; l’altra és ratificar un acord negociat dins del marc polític existent. I en lo dictamen sobre l’amnistia encarregat per Sumar se preveia que se’n poguessen beneficiar policies investigats per les càrregues de l’1-O, amb exclusions per als delictes contra la integritat moral. Era una proposta jurídica en aquell moment, no una prova que Sumar hagués ordenat o aprovat les càrregues. Però per a qui les va rebre, tampoc era una qüestió menor.

Lo 2026, en un acte amb Irene Montero, Rufián explicava que qui compartís justícia social, democràcia i llibertat era ‘de los míos’. També deia que volia que Espanya ‘se gobierne bien’. No cal fingir que havia renunciat a l’independentisme: en aquell mateix acte defensava un espai on l’autodeterminació de Catalunya i d’Euskadi no fos qüestionada. La contradicció és més concreta, i per això més incòmoda: com se construïx eixe espai amb forces que, quan tocava votar l’1-O, van negar que allò fos un referèndum, o que després van traure la independència de la pregunta?

Una aliança pot tindre sentit. També se pot discutir si és útil. Però ‘los míos’ no és lo nom d’una aliança: és lo nom d’una pertinença. I quan la pertinença abraça qui va desaconsellar participar en l’1-O, qui no va reconèixer lo resultat i qui ara vol una Catalunya dins d’Espanya, val la pena dir-ho clar. Podem caminar junts en algunes coses; la història compartida de l’1 d’Octubre no apareix per art de màgia. L’hemeroteca, tan poc donada a les abraçades, encara ho recorda.