Era el matí, bramant, després d’una aurora prenyada. L’aurora que trobà tots els semàfors en verd. I Goethe? I Pascal? Res, avant i avant. Una sort, una manera de dir que t’estimaré sempre, però prefereixo un naufragi des de que vaig descobrir que puc surar i vèncer la mort.
És temps de sortir de nit a trencar ametles. És temps de desdir-se de tot i tornar a la rosa als llavis. A soles, embriac de tanta foscúria i el vent que tot ho escampa.
Més nit? Més aurora! O deixar que les mansanes es podreixin a les golfes i alimenten tota la casa. Més aurora! Coses més sagrades hem de vore. Espills amb marcs de cristall de Bohèmia passejant pels pobles més assedegats de fama dels Països Catalans.
No s’entén, però així i tot està bé. Perquè fa riure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!