M’ho ensumo però segueixo recorrent la sendera que em porta a la cova. M’ensumo que tot s’ha acabat, que l’amic ha ensopegat amb els cordons de la sabata i ara ja és lluny, massa lluny d’aquestes altres sabates meues que, malgrat ser cares, no m’acaben de fer el pes en els descensos. I plovisqueja. Tot lo dematí que plovisqueja. M’ensumo que ha arribat lo final, que l’amic ha ensopegat al primer revolt, però la veritat és que m’ha afavorit. Té la boca ensangonada i el somriure trist: ha menjat carn crua i avui també dormirà sol. Qui vol enfangar-se passat lo migdia? De cua d’ull fito l’ombra del gat. Espero. La pluja segueix xopant els ametlers i les oliveres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!