La senzillesa és l’actitud. Ser amable, pacient. Anomenar la matèria pel seu nom. Estimar, mai deixar d’estimar. Esdevenir aquella persona serena que no té por del futur i que accepta de bon grat el present. Amar. Amar per damunt de tot. Per damunt del recel i el judici dels altres. Muntar el cim i, abans del cim, contemplar la bellesa del misteri. A mida que mos apropem al cim ens adonem, ho sospitem, que una terra encara estranya ens esguarda. Ens fita i es plany, ens escridassa, ens fa sentir persones en aquest planeta humà.
Plora de nit i plora la nit. Per què plores? Ploren els bojos per una afecció amorosa? Mai tant, quina bajanada. No en facis una muntanya, passa endavant. És ver allò que veus: el punt àlgid de la teua tristesa. I què, germà? No en facis una muntanya, en aquesta societat on tot són aparences.
Quin amor d’estiu m’ha dut a tu, ara? Em bec la pluja del setembre i després ploro si te’n vas. M’allibero. I al pic de la nit, plou. Tot plegat és bonic de viure. Així està bé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!