Migdia. Són dos quarts de dues, però avui m’he llevat i era migdia. Migdia tot el dia. He saltat i he travessat la nit, perquè aquest migdia portava son i fosca i una manifesta voluntat de venjança. Mira: som nosaltres i la carpera blava. Però no sé on pares. Estic, potser, una mica dolgut perquè no sé res d’allò que escrius. Una certa recança o una recança plena. Les ganes de dir-te que t’estimo. Que sempre t’he admirat. Coses que ja saps però que m’agrada tornar-te a anomenar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!