L’estona de viatge i la simfonia desconeguda per mi però que sempre m’alegra. Família, aquesta encesa de llums que ens oferiu ara m’aclapara. Potser ens tornarem a reunir abans de l’estiu i al voltant d’una paella i un Barranc dels Closos. Després de Montpeller, Barcelona. I després vindrà l’estiu i potser la Michi, si encara no ha marxat a les quimbambes.
Fa uns dies, a missa de set, a Sant Miquel, a Montblanc, el mossèn va fer una interpretació de la lectura que em va agradar perquè em va suggerir un pensament que havia oblidat. Vaig sortir de l’església amb un somriure als llavis.
Em sento afortunat. He sentit la necessitat d’escriure sobre la gratitud amb una urgència que necessitava ser, tanmateix, esmenada pel seny i la paciència aparellada amb una son dolcíssima.
Era això, perdre. Era ben bé això, perdre. Perquè no anava de perdre, oi? A voltes els somriures són més explícits que les paraules que reclamen tornar a mare. Doncs bé, heus ací el qui va perdent per golejada. I amargament feliç, de moment, sabent que cal que ara em despulli i em llenci a la mar de la platja. Ara que l’aigua és ben freda i el sol del migdia encara no crema la pell.
No m’acostumo a la felicitat. Cal que estigue dolgut amb el món. Cal que realment em sente un desgraciat. Un ploramiques. Un merda com qualsevol altre merda. Aquell xiquet malcriat de sempre.
L’aigua ben freda, el sol del migdia. Una cosa pitjor ha de venir. O potser millor. La pluja embriagada. Una altra nit dormint al teu costat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!