La música de la tristesa omple els racons, que són paraigües, d’un desert de boira i un mai que és tímid però valent. La tristesa, si mira enrere, s’encongeix i es plany d’haver tocat la victòria i un ara. I somnia mamuts extingits i altres mamífers que la ciència encara ignora. Mira la tristesa la seua música i sempre riu. Noves formes de perseguir paisatges i oceans perduts. Per a dirigir, els de sempre. Per a treballar, els recomanats. Noves formes de perseguir paisatges i oceans perduts.
Sincerament, l’embolcall d’una tifa.
Silenci, han vingut a triomfar.
Riuen perquè envegen i envegen perquè són pobres. Han perdut i un mosquit se n’alegra. Del cel a la mica de terra, un anar i vèncer i sentir, al vol, un amor retrobat en el cor d’un elefant.
Matí que mira pera. Pera que mira horitzó.
Tot està bé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!