Solcades

Per bé que m’agrada pensar sense límits sobre tot allò que m’envolta i allò que passa i em desvetlla un cert interès, també he decidit ara mateix pensar sobre allò que tot fill de veí coneix i consumeix: La pornografia.

No m’ho havia plantejat de veres fins ara, en aquest mateix moment que estic escrivint aquestes línies, car és una qüestió que per motius culturals -ètics, és clar- em suscita una certa vergonya o prudència.

Però el fenòmen de la pornografia és interessant d’observar i ara, desconeixent el què de la seua indústria, que de ben segur ha de ser gegant i no mancada de sorprenents aspectes i àmbits que només puc imaginar, em ve de gust fer-ho des d’una perspectiva ingènua en tant que mancada de referències al respecte.

Allò que vull observar per escrit és que la pornografia, avui, té una finalitat social, però malentesa, en qualsevol cas. Molt mal entesa per part dels consumidors, evidentment, perquè m’imagino que de cara als seus productors i promotors ha de ser un negoci molt solvent.

És allò de pretendre el que pretenen tots els àmbits industrials i especulatius, amb més o menys mesura: Fer passar per una normalitat allò que hauria de ser sovint qüestionat des d’un punt de vista ètic. No moral, sinó ètic.

Us incitaré a la reflexió a través d’un exemple propi -una vivència ben certa- que em trasllada al barranc de Les Cases, el meu poble. M’és impossible recordar l’any, però encara eren els 80 i, per tant, jo no comptava encara els 10 anys de vida.

El barranc era el lloc on jo jugava sovint, contra la voluntat dels de casa, car era un verger on hi acudien i vivien totes les bèsties del poble. Gats, gossos, gripaus, sangoneres, serps, mosquits, a banda dels esbarzers i altres plantes que jo feia servir com a ‘verins’ pels meus dards de fusta de taronger.

Lo barranc, molt abans d’esdevenir un gran passadís encimentat que travessa el poble, limita amb les cases del meu carrer i va a morir al mar, era un dels meua territoris predilectes. Em coneixia les formes de totes les roques, sabia on calia trepitjar per no caure a cap toll d’aigua pudent.

Un dia vaig descobrir, a més, que no era jo sol qui se’l coneixia força, sinó que ‘Pellet’ i ‘Gepeto’, deu anys més grans que jo i famosos per maldestres, també tenien un cert interès per explorar aquell ecosistema casenc.

Ells, però, eren exploradors de la part ‘seca’, a diferència de jo, que centrava el meu àmbit d’observació a la part mitjana i baixa del barranc, que era més ombrívola i, per motius d’estricta insalubritat, acollia més fauna. Fauna no humana, és clar.

Però quan els vaig vore saltar un mur de pedra i morter de calç (que ja havien escapçat per la ‘vista morta’ del pagès d’aquell tarongerar per poder accedir-hi sense esmerçar gaires energies) totes les senyals d’alerta se’m vam encendre dins del meu cap: Era evident que la geografia del barranc tenia més fronteres que calia prospectar quan fos segur i oportú.

Vaig esperar uns dies, un temps que ara ja no puc concretar, però finalment em vaig decidir a saltar el mur a l’hora que el sol apretava més, convençut que aquells dos malànimes no em sorprendrien al ‘seu’ territori.

De sobte, em vaig trobar en un racó molt discret i hostil de la finca ‘del casalot’. Era un indret hostil, certament, perquè el nivell d’antropització era molt elevat, a jutjar per la gran quantitat de revistes, burilles, encenedors i paquets de tabac buits que hi havia acumulats en pocs metres quadrats.

Vaig fixar-me en les revistes, que no cal dir que eren pornogràfiques. Jo no havia vist mai un ‘conill’, tot i saber a què es referien los de la colla que l’anomenaven, però en aquells minuts en vaig veure una bona colla de fotografiats.

I val a dir que m’emocionà força, suficient com per a que ara encara me’n recordi, és clar, però no m’excità. Allò que realment m’excitava era, sens dubte, haver profanat un indret ‘dels grans’. Un autèntic ‘masturbatori’, tot i que aleshores no sapigués què era una masturbació. De fet, encara passarien una anys abans no ho posés en pràctica per primera vegada.

Però allò em provocà una manifesta animadversió, això és segur, perquè abans de tornar a saltar vaig apilar tota aquella hemeroteca i, amb un dels encenedors que hi havia a terra, vaig acabar amb el mitjà que donava sentit a aquell espai.

Potser ho vaig fer motivat per venjar-me d’aquell parell de ‘xulos’ del poble que alguna volta m’havien volgut ofendre amb els seus comentaris contraris a la meua exploració ‘científica’ del barranc o del prat de l’Alfredo, molt abans que acabés edificat.

O potser també, i sobretot, motivat per la idea que allò no estava bé.

Com ara, però amb menys matisos i amb la innocència pròpia d’aquella edat.

Ara, la pornografia ja no es pot pensar de la mateixa manera que aleshores, però que cadascú opini com li vingui més de gust, però sense enganyar-se, ni sorprendre’s, en qualsevol cas, si pensa, com jo, que no és gaire normal, això que avui és molt normal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!