No es diu ‘tatano’, sinó tatà. I heus ací un tatà que no es paga amb diners, sinó amb somriures.
Lo Mercat, que és lo més llimpio i polit del món; la biblioteca, massa menuda, però en gran mesura deshabitada; la Plaça de l’Hort dels Escribano i, a la vora, l’amic Arnau, de Santa Bàrbara, al seu Centre de Documentació de la Guerra Civil. Avui mos hem trobat a l’Hort dels Escribano, per cert, davant
La txaranga dels bous la trobo xaró. La banda la trobó xaró. Quants de vatros, com jo, acaba de descobrir l’adjectiu ‘xaró’?
Si m’aturo a pensar, de fet, no deixaré de fer allò que més m’agrada fer mentres camino, torno, vaig, vinc, munto o baixo. Esta és la meua sort.
Al cap d’unes setmanes de no ploure, però de regar a manta, la primavera començava a obrir els ulls. -No sigues fava, que enguany tornarem a passar calor- va dir-li la ceba. -Ai, no em toques la moral, ara, que amb este sol de les deu només tinc pensaments d’anar a la platja- li va
‘És que ara ves i posa’t a sembrar cols i enciams i a criar conills.’ Per què no?
Mas de Barberans és lo poble d’en Marcus, l’amic holandès que sent per esta terra allò que alguns entenem que no es pot descriure si no és amb imatges. I encara no n’hi ha prou, a voltes. En Marcus té una mirada neta. Sense fer-ne ara una mitologia, ni pretendre res al marge de la
A mida que es vesteix la seducció, lo desig altera la perspectiva de l’evidència i hom confòn envàs amb producte. O aparença, amb realitat: Un prat emboirat, amb un formatge, un embotit o aigua; una parella berenant a un parc metropolità, amb lo contracte d’una hipoteca; un litre de súc de taronja envasat, amb quatre taronges
Es diu sovint que la realitat sempre supera la ficció. A estes alçades de la pel·lícula, segurament ja no ho dubta ningú.