Aprendre a fer popar les cries més despistades és una experiència, com se sol dir, única. I ma filla ho fa molt bé.
Si en un ensec les forces m’abandonéssin i la perspectiva de les coses s’enterbolís, no dubtaria en jaure a terra com una serp, amb les cames estirades i procurant mantenir el control de la respiració en la mesura que pugués. I esperar.
Caure en desús és un fet circunstancial, més o menys indefinit en el temps. Fer caure en desús és una altra història. Los nostres carrers, com este de Traiguera, són un testimoni actual d’això que he escrit.
No es diu ‘tatano’, sinó tatà. I heus ací un tatà que no es paga amb diners, sinó amb somriures.
Lo Mercat, que és lo més llimpio i polit del món; la biblioteca, massa menuda, però en gran mesura deshabitada; la Plaça de l’Hort dels Escribano i, a la vora, l’amic Arnau, de Santa Bàrbara, al seu Centre de Documentació de la Guerra Civil. Avui mos hem trobat a l’Hort dels Escribano, per cert, davant
La txaranga dels bous la trobo xaró. La banda la trobó xaró. Quants de vatros, com jo, acaba de descobrir l’adjectiu ‘xaró’?