Ahir vaig trucar al tio Morrongo, qui fou i és, juntament amb Rodo -que avui torna de viatge de noces- lo meu mestre en ramaderia ovicaprina. Al capvespre d’ahir calia que baixés lo cel a la terra. Per uns moments, pareixia que la tempesta anava de bones i veres, però mos vam quedar amb la
Anem d’aquella manera despreocupada, tant lenta, ben aferrada a les pedres dels camins fa uns dies llaurats. Fem el tomb a la conversa i el silenci esdevé precís. Avui mos han parit així i la nit no engolirà res. Si plogués de cara a l’agost, romandrien estos verdets i els arbres ho agraïrien. Les grunetes
Quan el seu editor, en Boada, em regalà el llibre de la Laura Casas, vaig visualitzar-me llegint-lo a la platja, a la cala del Canó, al meu poble, a Les Cases d’Alcanar, des d’on escric ara. La cala del Canó és la caleta de la meua vida -‘els indrets que vam construir i que vam
Esta nit de dissabte serà gairebé de vetla: Fa una estona que he escoltat el gall quan encara llegia. Hi ha nits en que una lectura s’acaba, una altra s’allarga i les hores avancen sense pensar-hi gens. Dormir, somniar, forma part del fet de viure. Dormir i somniar amb l’esperança que en despertar les notícies
Una parella de perdius i un conill en una soca que en sentir-nos escapa lluny, les abelles als pericons i els pericons assecant-se perquè ja som al Juliol -al Juliol, la forca al coll- i el sol empaita la lluna i la lluna espera rient, a la fresca i la serena, que algú li cante
Juliol rima amb sol i és precís que així siga perquè el Juliol és lo mes que fa més calor de l’any, malgrat que a partir de Sant Jaume, el vint-i-cinc, comença a declinar poquet a poquet el sol fins arribar a finals d’agost, en que la vespra s’escurça sobre les vuit de manera notòria