L’estació de l’Aldea em fa pensar amb ‘La verge de les vies’, d’en Calders. Jo, d’este conte, en faria una pel·lícula.
La pluja arriba i estova els sembrats. La pluja afluixa, l’anhel de pluja no se’ns acaba. Pluja estiuenca, pluja agostenca, xopes la terra i els arbres del bosc i les carrasques de les garrigues. Brotarà l’herba i tindrem bon hivern. Si miro els núvols d’aquest capvespre el cor s’eixampla, penso alegrement la nova tardor i
La pluja mos acaba d’enxampar de la biblioteca de Les Cases estant. Plou amb ganes aquella pluja que ja havíem oblidat: La pluja dels estius, aquelles torrentades antològiques de l’agost de fa molts anys. Mentre ma filla s’entreté amb jocs de l’ordinador, jo he aprofitat per apropar-me a la finestra i fer aquesta fotografia.
La lectura de la ‘Carta oberta als animals (i als qui se’ls estimen)’ (Sidillà, 2018), de Frédéric Lenoir, em va inspirar un poema innocent, potser gairebé infantil, però sincer. No va ser una lectura fàcil per mi. La bibliotecària ja m’ho advertí. Tanmateix, és una obra necessària que caldria recomanar a tothom i que hauria
L’olivera té dues parades al llarg de l’any: A l’hivern, quan l’esporguem, i a l’estiu, quan es forma el pinyol i l’oliva, pròpiament. A partir de finals d’agost i durant la tardor, el fruit comença a generar totes les seues propietats nutricionals, els polifenols, a mida que va madurant.
El sol s’eixampla a la ratlla de l’horitzó sense deixar rastre de la nit. Gairebé sense adonar-nos-en, reneix l’alba amb aquella subtilesa propia de les coses solemnes, que són les imprescindibles i les que mos meravellen per senzilles i alhora inaccessibles. Abans, el gall anuncià l’aurora: ‘Quiquiriquic!’ Però el carro ja no espera ningú i