I
M’escriu la Mireia (el nom és inventat) indignada i carrega contra Marcel•lí (el nom és inventat), que es dedica a prevaricar perquè es pensa que té aquests poders i la resta som una colla d’idiotes que no tenim nassos de fer saltar la llebre, ni de demanar explicacions.
Li dic que el millor que podem fer és deixar-ho córrer, que ni Portal de Transparència, ni Síndic de Greuges per acabar topant amb la realitat: que a ‘cosa nostra’ ‘la cosa’ també existeix malgrat la propaganda i que no paga la pena acabar sentint-se com un idiota per culpa d’un llobet amb pell de xaiet que li taparan les vergonyes si cal, al cap i a la fi, i el mal tràngol el rebrem els de sempre.
II
Però aquesta anècdota m’ha traslladat a l’any 2002. Aquell curs, el meu segon o tercer de llicenciatura, el vaig dedicar a fer una recerca sobre el ‘poder’ al llarg de la Història. Així, càndidament. Sentia l’impuls per pensar les diverses formes d’exercir el poder i fer una aproximació per entendre el poder. Un carro de lectures, sobretot des de l’àmbit de l’Antropologia, em van fer adonar, entre altres coses, que el poder lluita permanentment per legitimar-se i que més enllà d’ostentar el control sobre la violència, necessita sempre erigir-se com a defensor de la interpretació del dret. Dret, tradició, ussatges, costums, tant se val.
III
Ha de ploure. Això està molt bé. Que plogue sempre és una bona notícia, si no causa danys, ni desgràcies humanes. Avui he treballat a Sant Jordi, a Traiguera i a Xert. Demà aniré a Les Coves de Vinromà, a Santa Magdalena de Pulpis i a Cervera del Maestrat. Dia llarg, massa ‘sèrdos’ per sanejar en un sol dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!