Prendre partit, es diu. Jo en sóc partidari. També sóc partidari d’allò que es diu que ‘la vida és prendre partit’. D’acord, tampoc m’hi oposo.
També sóc partidari del silenci, sempre i quan este silenci no molesti o no tingui una voluntat, diguem-ne, perjudicial per a cap persona. Que siga un silenci just, mesurat, dòcil, diria, car el silenci i la ferocitat són vells aliats de les versions obscures o les veritats a mitges (les mentides, al capdavall).
Un cèlebre personatge històric revolucionari va dir allò de ‘fer és la millor manera de dir’. I també torno a estar-hi d’acord, però a la meua manera i respectant la manera del veí.
En general, exceptuant los recursos de les violències, estic d’acord en les formes d’enraonar. Sí, fins i tot amb desqualificacions, si estes es remeten a la seua literalitat. Les paraules estan per prendre-les, carat.
Si entenem el silenci simplement com lo fet de ‘no dir’, malament: No entenem de què va la missa.
Si no diem allò que pensem, sinó allò que ens convé, tothom en coneix l’adjectiu. Mala llet. Ben lluny.
I si diem allò que ens convé i, per a més glòria, coincideix amb allò que pensem? Benaurat.
I si diem allò que pensem i, per a més glòria, coincideix amb allò que ens convé? Sublim? No, just.
I si no diem res? Bé, en este cas no sabria què dir. He complicat massa la cosa, potser. En qualsevol cas, rellegir el segon paràgraf i bona nit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!