Solcades

Potser Nietzsche no era el martell, sinó el soroll que feia perquè no se sentís com bramava per dintre. I potser el superhome no era l’home del futur, sinó una bastida aixecada per continuar dempeus. Fins que un dia, a Torí, la bastida cau. No apareix cap superhome: només Friedrich, immens, abraçat al coll de l’animal sota una llum sense misteris, quotidiana.

I el cavall ho comprèn tot. Comprèn el cop, la mà que arriba massa tard, el cos que s’hi aferra com si s’aferrés a l’última cosa que encara no s’ha trencat. Comprèn les llàgrimes sense demanar-ne el motiu. Comprèn que aquell home que havia volgut parlar tan alt ara només pot plorar contra el seu coll. El cavall ho comprèn tot perquè no necessita convertir res en una idea. No jutja Nietzsche, no el salva, no li retorna cap resposta. Només abaixa el cap i deixa que Friedrich hi descansi.

El martell colpeja els ídols per saber si són buits; el cavall no respon: respira. Allà on el martell busca una esquerda, la mà de Nietzsche troba pèl calent. No colpeja, no interroga, no interpreta. Es queda. I el cavall ho comprèn tot: la mà que tremola, els dits que s’enfonsen en la crinera, el pes d’un home que ja no pot sostenir-se amb les seves paraules. El tacte desfà la distància entre l’home i l’animal, entre qui pateix i allò que roman. El cavall no fuig. No aparta el coll. Aguanta.

Quan les idees cauen, no queda cap veritat nova, sinó una mà que tremola i no s’aparta, un cos que no fuig, la respiració fonda del cavall i la claror del migdia. El cavall ho comprèn tot, fins i tot allò que Nietzsche no pot comprendre de si mateix: que no cal superar res, que no cal arribar més amunt, que de vegades l’única grandesa possible és deixar-se sostenir. Sense consol, però prou reals per sostenir un home quan ja no pot sostenir-se amb les seves paraules.