Solcades

Dijous ja era de nit. De la finestra estant veia la ciutat, les llums. Silenci, mentres la gent tornava a casa, fumava als balcons, s’adormia, sopava, feia l’amor improvisadament, cansadament. Mil històries que no m’interessaven gens, que només imaginava. La meua amiga dormia. La vaig mirar una llarga estona. Com si mirar-la fos una manera de sostindre-la. Com si los ulls poguessen fer de mans davant de tot allò que no podem retindre en el temps. Hi havia una vulnerabilitat gairebé insuportable en vore-la dormir. La respiració. Les mans quietes. Lo cos abandonat al son. Tot semblava que es pogués trencar amb una paraula massa forta i, tanmateix, hi havia en ella una màgia familiar. ‘Amor más fuerte que la vida’. La força de les coses que han estat ferides i continuen. La dels migdies, la de les oliveres retorçudes pel temps, amb les arrels agarrades a una terra aspra que pareix impossible però rebrota sempre. Vaig pensar en lo dia després de Sant Esteve. En los gintònics. En els plats combinats a mitjanit. En los cossos cansats que es troben sense haver-ho previst i fan l’amor per desobeïr una calma absurda. En una conversa que no significava res i que ara podria esdevenir una idea amable. La memòria té arrels perquè creix a les fosques. Ajunta allò que el temps havia deixat anar. La mirava dormir i vaig entendre que la fragilitat i la fortalesa són el mateix. Que som forts perquè mos trenquem. Que resistim a través de les esquerdes. Que hi ha una valentia terrible en continuar estimant sabent que tot allò que estimem és  irrepetible i ja provisional. Hi ha escenaris que no tornaran. I potser no han de tornar. Han de quedar-se exactament allí. Lo migdia. Los gintònics. Un cos cansat. Una mà. Aquella nit. No repetir. No corregir. No tornar. No pregar una segona volta. Deixar. De la cadira estant, mirava el seu rostre. Tan fràgil que feia temor. Tan bell que feia temor. A fora, unes llums intermitents. Algú arribava o se n’anava. I vaig pensar que natros també érem això. Una cosa incerta intentant resoldre una altra cosa incerta. I que potser no hi ha cap actitud més sublim que acceptar conviure com si el final de la gira coincidís amb l’escena final.