Hi dono voltes des de fa un temps, recurrent però intermitentment. Per qüestions personals, però també arran de reflexionar sense pretencions sobre la decadència del pensament crític, fonamentat, i preguntant-me cap on porta tota aquesta confusió que no aporta res de bo. Que encaixa en aquest model de creixement, però que no afavoreix a la massa. A la massa en el sentit orteguià del concepte. Per això, he trobat en la paraula ‘oportunisme’ una manera d’encerclar allò que ja hem esdevingut: espectadors. L’alienació a la qual es referia Marx també és ben bé això, però la paradoxa personal que jo visc és que no em disgusta, a grans gambades, perquè sé que des de l’altre cantó de l’espill és possible esdevenir lliure a canvi de renunciar a aquest impuls cap a la vulgaritat, cap a l’opinió fàcil i el deixar-se arrossegar. És molt senzill: només cal desconnectar. Uns en diuen soroll, fa uns anys en deien la màtrix, etc. No cal donar-hi tantes voltes. Gaudim de la cultura i del coneixement, sense excuses. Els qui vulguen viure en els mil àmbits de l’oportunisme, per dir-ho així, imperfectament i ràpidament, que hi visquin. De fet, allò que salva i salvarà de la infelicitat i la mala llet és la consciència. L’autenticitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!